S’ha acabat el periodisme d’investigació on es contrastaven les dades i les fonts de la informació, ara es premia més el morbo, les “fake news” o qualsevol història increïble, que tot i que sigui dubtosa des del primer moment, fa bullir l’olla a les xarxes socials i aconsegueix que tothom en parli.
També és veritat que les diferents crisis dels últims anys han fet desaparèixer el pressupost per destinar recursos a l’hora de fer aquesta feina d’investigació, i que ara s’utilitza al periodista “freelance” que cobra a tant per article i que amb prou feines li surt un sou per arribar a finals de mes. La qüestió és omplir pàgines a qualsevol preu i aconseguir seguidors i publicitat segons el que demanda i fixa el mercat.
Fent un parèntesis sobre el rigor del periodisme, no fa gaire vaig llegir, que una agencia americana que només parlava de bones notícies havia tancat el negoci per manca de seguidors. No us sorprèn una mica ? Això vol dir que només volem llegir i escoltar males notícies ? Quin futur ens espera quan la societat es del·laïta, es fustiga i es sodomitza amb aquest tipus d’articles ? Què vol la gent ? Doncs suposo que dependrà del nivell cultural i educatiu de cadascú, entre d’altres aspectes, de si volen veure moltes desgracies per sentir-se menys desgraciat o si els hi agrada fer “safareig” dels problemes dels altres i pensar que ja els hi està bé. Seria un tema perquè algun sociòleg o un psiquiatre ens ho expliqués i ho vulgues compartir com a reflexió en aquest mateix blog
En un dels capítols del llibre “Taula i barra” de Quim Monzó i on parlava dels premis gastronòmics, comentava sobre un crític reconegut d’aquest sector, que es va inventar un restaurant fals a Milà “L’intrèpid” (podeu trobar la notícia a les xarxes). Va crear una pàgina web, una carta rocambolesca, un celler amb més de 2.000 referencies de vins, una llista de comentaris de seguidors ficticis i es va presentar als premis de l’excel·lència que concedeix la més que venerada i “reputada” revista “Wine Spectator”, pagant això si, 250 $ que es cobra a qualsevol restaurant per optar al premi. Quina és la sorpresa quan al restaurant li donen un d’aquests prestigiosos reconeixements i ningú de la revista havia visitat el local i tampoc va comprovar ni tant sols si existia. La descoberta del frau i la poca rigorositat de la revista, apart de fer baixar la seva audiència, ens va fer veure a tothom com de fàcil és inventar-se una història i de la poca confiança i credibilitat que ens dona el periodisme actual.
Així doncs i com a resum d’aquesta reflexió, anem en compte amb el que llegim i escoltem en els diferents medis, contrastem la notícia amb d’altres mitjans i siguem conscients amb la ideologia i els interessos d’aquestes fonts, si no ens volem deixar dur per la manipulació i els enganys que alguns ens volen fer veure, siguem rigorosos amb tot plegat o millor no perdem el temps amb aquestes informacions i visquem més la vida i amb més intensitat.
Com diuen aquells de Coldplay “Everyday life” i no ens deixem enganyar.
Rodamón 