L’altre dia vàrem tenir un debat a casa amb uns amics sobre el que costava una hipoteca ara fa 30 anys i el que toca pagar ara a qui es plantegi fer-ho en aquests moments. Està clar que hi ha moltes variables i que moltes dades tenen diferents condicionants o comparatives que són de mal fer, però en aquesta reflexió miraré de ser objectiu i agafar xifres que pugueu consultar al Sr. Google com jo ho he fet i on també he agafat estadístiques contrastades de webs de cert rigor i credibilitat.
Per començar, podem mirar a internet el sou mínim interprofessional que hi havia l’any 1.990, que era d’uns 300 € (50.000 ptes.) i el del 2.020 que és aproximadament d’uns 900 € (150.000 ptes.). Això ja ens dona com a resultat, que aquests valors s’han triplicat en aquests últims 30 anys, tot i que els sous mitjans potser no ho han fet, però cal dir que quan alguns de la meva generació teníem poc més de 20 anys, treballàvem d’aprenents o en tasques poc qualificades i que si hem progressat a les feines i hem aconseguit un millor càrrec dins l’empresa o hem canviat de companyia, en la majoria de casos ha sigut per millorar el nostre sou i per pujar de categoria professional.
Si tenim una mica de memòria (cosa que jo no tinc i que he hagut de recórrer al Sr. Google altre cop), quan la gent de la meva quinta tenia uns 23 anys (fa uns dies d’això) una persona amb un sou mig-baix cobrava unes 100.000 ptes. (600 € d’ara i que era el doble del sou mínim interprofessional en aquells moments). Si afegim que la parella també tenia uns ingressos semblants, es podia mirar i plantejar de comprar un pis d’uns 90 metres quadrats per uns 60.000 € (10.000.000 ptes. un preu de mercat raonable a La Garriga en aquells temps).
També hem de tenir en compte, que el termini màxim que llavors et donava un banc per pagar una hipoteca, era de 15 anys i amb un interès d’un 17% TAE (Deu n’hi do). Actualment aquest mateix contracte es pot fer a 30 anys i a un 2% d’interès (segons el banc i d’altres condicions que abans no eren ven bé iguals). Si això ho traduïm a l’import mensual que es pagava per aquest crèdit, venia a ser un rebut d’uns 550 € (el 90% d’una de les nòmines de la parella) i amb l’altre sou donava per anar pagant les altres despeses; llum, aigua, telèfon, gas, els impostos, el menjar, el cotxe, la benzina, les assegurances, la roba i algun altre càrrec que arribava sempre inesperadament. No us sembla increïble que arribéssim a finals de mes i tot i així, poguéssim anar a fer una pizza de tant en quant amb els amics o marxar de vacances 15 dies a l’estiu ?
Seguint amb la mateixa conversa que vàrem tenir a casa, semblava que el jovent d’avui ho tingués molt més fotut per accedir a una hipoteca i que abans tot era molt més fàcil i menys feixuc, però res més lluny de la realitat i amb alguns matisos (ara els crèdits són a pagar en el doble de temps). Un jove mig qualificat i amb una feina mig digne (que d’això no n’hi ha gaire desgraciadament), pot estar cobrant sobre uns 1.200 € (200.000 ptes.) i una hipoteca d’un pis de característiques similars al cas al que he fet referencia abans, es pot trobar per uns 200.000 € a La Garriga (dades agafades de la pàgina web d’Habitaclia). He utilitzat un simulador d’un banc qualsevol i em surt un rebut d’uns 660 € (gairebé la meitat del sou d’una persona).
L’única diferencia que hi veig de tot plegat, és que abans tenies pagat el pis en 15 anys i ara és en 30, però a nivell de despesa mensual i en relació al sou d’una persona, ja s’han cuidat els mateixos bancs de que ho puguis pagar i fer que sigui més o menys assumible per una parella de joves que vulguin anar a viure en el seu pis propi.
També vàrem comentar sobre els preus dels lloguers i que per la diferencia de cost que hi havia, no compensava el triar aquesta última opció (això ja passava fa 30 anys), tot i que perquè et donin una hipoteca, hauràs de justificar molt bé els teus ingressos i on treballes, ja que l’estabilitat laboral avui dia, es un bé molt preuat i poc comú, cosa que els bancs també ho saben, ja no volen pisos si no pagues i no tothom ho pot garantir (excepte els funcionaris de l’estat, que aquests tenen la vida laboral i el sou garantits), o si et quedes un pis dels que tenen de les expropiacions de la crisis anterior, llavors si et financen el 100% del crèdit.
I a quina conclusió podem arribar de tot plegat ? Doncs que el rebut de l’hipoteca és més petita que la de fa 30 anys (envers al sou actual i el percentatge que el rebut del crèdit representa sobre aquest sou), que hauràs de pagar durant molts més anys, però que algun dia allò serà teu i que tal i com s’estan plantejant les coses de cara a les pensions del futur, l’opció de comprar segueix sent millor que la de llogar.
Tret d’això, he de reconèixer que ara les feines no són tant estables i que aquesta situació crea bastanta incertesa i angoixa a qui vulgui donar aquest pas, tot i que sempre es pot vendre aquell immoble i que es pot anar de lloguer si les coses no van com un esperava que anessin. O vist d’una altra manera, abans hi havia menys problemes de feina, però la inversió o despesa mensual del crèdit era més gran (percentualment parlant) i que tampoc ho teníem fàcil per arribar a final de mes.
Sortosament i en la majoria de casos, les coses ens han anat força bé a la majoria de gent de la meva generació i tots ja tenim l’hipoteca pagada i hem millorat en la nostra feina i en els nostres ingressos, però cal tenir en compte i de cara al jovent que pugui llegir aquest article, que tampoc ningú ens ho regalat.
Dit això, volia deixar clar que ni tot és negre ni blanc en aquesta vida, que en algunes qüestions les coses han millorat i en d’altres no, però ni abans era tot tant fàcil, ni ara és un tema inaccessible per a les futures generacions, feu els vostres propis números i trèieu les vostres pròpies conclusions, aquesta és la meva reflexió sobre aquest assumpte i no pretenc que tothom hi estigui d’acord.
Tot i que aquests comentaris fan de persona gran i no voldria fer pedagogia d’avi amb les seves “batalletes” de la “puta mili”, penso que abans hi havia més compromís, esforç i ganes de treballar, que en les generacions posteriors i les que venen en el futur.
Ho sento, però algú ho havia de dir (Joan Tardà).
Rodamón 