Costelló de porc rostit

Ja portem unes poques receptes i força variades, de carn, de peix, marisc, amanides i avui seguim amb un altre clàssic fàcil de preparar.

Pel que fa a la matèria primera, us recomano que el costellam sigui de porc tipus “Duroc”, costa un pel més, però el resultat canvia substancialment.

Sobre la manera de cuinar-lo, hi ha diferents combinacions i totes elles prou interessants. En el cas que avui ens ocupa i com que hi tenim comensals joves i no tan joves, hem preparat la versió BBQ i la de tota la vida.

Mentre escalfem el forn a 200º C. anirem tallant la ceba de Figueres (juliana) i preparant una picada d’all, oli i julivert

Posarem els dos talls de costellam dins una safata de vidre especial per a forns, untarem les peces amb oli d’oliva, salpebrem amb generositat i cap a dins durant mitja hora. Un cop transcorregut aquest temps, li donarem la volta i en un dels talls hi posarem la picada, mentre l’altre l’untarem amb salsa BBQ (per no complicar-me la vida, l’he comprat de pot i fot-li que és de Reus). Mitja hora més de forn i repetim l’última operació, en aquest cas i pels últims 30 minuts de forn, hi afegirem la ceba i els bolets que faran d’acompanyament.

Un cop ja l’hem tret del forn, jo sempre torno a salpebrar la carn i cap a taula que tothom té gana.

No cal dir, que amb aquest costellam li va de meravella un bon Dotze DO Montsant o un Dotze DO Empordà, tots dos amb raïms de Garnatxa, Samsó (entre d’altres varietats que complementen el cupatge)

Bon profit i fins la propera

Esqueixada de bacallà

Esqueixada de bacallà

Seguint amb el concepte de cuina fàcil i tenint en compte que estem a l’estiu i que ve molt de gust menjar plats refrescants, avui us proposo elaborar quelcom estiuenc i que podem preparar hores abans per poder compartir l’àpat amb els amics o la família, sense haver d’estar pendent del forn o dels fogons.

Els ingredients són fàcils de trobar, tot i que la qualitat dels mateixos farà que el plat sigui bo o molt bo: Bacallà que ja podem comprar “esmicolat” per elaborar una esqueixada o demanar-lo sencer i net d’espines, particularment sóc de la segona opció, ja que això ens permet tallar-ho a la mida que més ens agradi i donar-li un toc més personal. Uns bons tomàquets ara que és temporada, us recomano els de “Barbastro” o els de “Pera” pel fet de que són més “carnosos”, els pelarem i tallarem a daus, olives negres sense os i que no falti, la ceba de Figueres tallada a juliana.

En quan a la preparació, jo sóc partidari que tot estigui ben macerat i és per això que ho poso tot en un bol un dia abans amb força oli, i sobre la qüestió de la sal, haurem de tastar el bacallà abans i veure si cal afegir-n’hi més o menys quantitat, com a toc personal l’orenga trobo que sempre hi va bé amb tot.

Pel que fa a la presentació, hi ha que li agrada fer-ho per capes, però com que jo ja ho he macerat tot abans perquè es barregin tots els gustos, ho col·locaré dins un motllo rodó i un cop a taula hi afegiré un raig d’oli d’oliva arbequina i un polsim d’orenga o de julivert per donar-hi un toc de color.

A l’hora de maridar-ho amb un bon vi, us recomanaria uns vins blancs de Xarel.lo del Penedès o una Garnatxa Blanca de la Terra Alta i si poden ser de Dotzevins molt millor, jejeje

Et voilà !!! Que vagi de gust !!!

Gambes de Palamós a la planxa

Possiblement el meu plat preferit i pel que pagaria el que no està escrit, això si, que no us enredin amb gambes que no siguin de les cofradies de pescadors de Palamós, Blanes o Arenys de Mar (amb perdò per si algú és de Huelva o d’altres indrets de la costa peninsular, però no tenen punt de comparació). Aquestes es pesquen a 400 metres de profunditat i mengen tots aquells sediments que venen dels corrents del Golf de Lleó i es dipositen al fons del mar un cop passat el Cap de Pals, en uns profuns canons que hi ha davant de Tamariu i Calella de Palafrugell, més al sud i ha d’altres canons i passa quelcom semblant al que us faig referència, però potser ja no són gustoses.

He tingut l’oportunitat d’anar en un vaixell de pesca sortint a trenc d’alba des del Port de Palamós, un cop al mig del mar vàrem tirar les xarxes quan erem a sobre el canó, les vam recollir més tard i vam ajudar a fer la tria per tamany i vaig aprendre a diferenciar un mascle d’una femella, les tastàrem crues i recient sortides de l’aigua i mentre tornavem a tirar un cop més la xarxa a força profunditat, els mariners de l’embarcació ens van preparar una “fideuà” amb aquest tresor de la Costa Brava. Un cop haviem fet varies passades, tornàrem al port d’origen i vam portar la preciada pesca a la llotja de peix. Un dia molt complet com els que fan cada dia els pescadors de Palamós (vaig quedar esgotat, però molt content de l’experiencia i que recomano de fer-ho ni que sigui un cop a la vida). Apart de l’experiencia com a pescador, agraïr l’amabilitat i el fantàstic tracte que ens van donar els mariners de “La Estrella del Sur III”, molt bona gent !!!

Al llarg de la meva vida les he cuinat de diferents maneres i mirant algunes receptes que apuntaven maneres, amb julivert, conyac i d’altres propostes, però si us he de dir la veritat, com més m’agraden a mi són volta i volta a la planxa (gaire bé crues) i un cop dins un vol amb tapa per conservar millor l’escalfor, salpebrar generosament (jo sempre utilitzo sal Maldom per aquest tipus de menjars), tirar el suc que ha quedat a la planxa i cap a taula, amb un bon vi blanc, sec i ben fred, el meu consell és un Dotze DO Terra Alta i a gaudir com si no hi hagués un demà. Ja de pensar-hi, em ve la salivera, jajaja

Així de fàcil i així d’espectacular !!!

En aquest post us deixo les imatges del dia que vàrem sortir a la mar a pescar gambes de Palamós, espero que us agradi el reportatge i la recepta (no us compliqueu la vida) i també les fotos d’un altre dia que les vaig cuinar a casa

“Txuletó” a la planxa

Benvinguts a aquesta secció de “cuina fàcil”, possiblement ha estat per culpa del Covid 19 o perquè mai havia tingut tant de temps lliure com per posar-me darrera dels fogons, però sigui pel que sigui, ha valgut la pena i hem mirat de treure quelcom de bo d’aquesta situació.

Començaré aquesta secció per a un dels plats més fàcils de preparar, però que té algunes recomanacions que cal tenir en compte i que he descobert mitjançant algun dels cuiners de la talla del Nandu Jubany o de la Carme Ruscalleda entre d’altres, que han aprofitat aquest confinament per presentar-nos els seus plats casolans en els “webinar” que han penjat a les xarxes durant aquest temps que han tingut els seus restaurants tancats per força major.

No cal dir que la matèria prima és el més important per a una bona cuina i que d’això dependrà el seu resultat un cop cuinat. En aquest cas he comprat els “txuletons” a la pàgina web www.iruki.es (us ho recomano, carn de primera qualitat del País Vasc i a bon preu).

En primer lloc deixar descongelar “la bèstia” durant unes quantes hores abans de cuinar-la (eren unes peces de 700 grams sense costella i de 4 centímetres de gruix). Abans que res posarem a escalfar la planxa i hi afegirem una mica de mantega o llard si en teniu a mà, courem el “txuletó” a foc mig/alt i deixarem que es rosteixi durant uns 5 minuts, girar el tall i fer el mateix a l’altre cantó, important no salar la carn abans i fer-ho quan ja ha fet la crosta (de fer-ho abans perdrem bona part de la seva substància). Un cop transcorregut aquest temps el retirarem de la planxa i el salpebrem pels dos costats, jo també hi afegeixo orenga, però ho podeu condimentar amb les herbes que més us agradin i untarem amb força oli la part externa per segellar la peça. La deixarem reposar la durant uns 15 minuts i només llavors filetejarem la carn al gruix que a vosaltres us agradi més, aquest repòs farà que els sucs i els sabors es quedin dins del tall i tot plegat quedi molt més gustos (aquest últim pas és molt important i l’acabo de descobrir de la mà del “webinar” del Nandu).

Mentre deixem reposar la carn, podem aprofitar aquest temps per preparar l’acompanyament que vulguem posar al plat i que en el meu cas el vaig fer amb bolets, prunes, carxofes i cebes confitades i escalfades a la mateixa planxa i amb els sucs de la carn que ens ha quedat anteriorment. També hi podem posar unes patates al caliu que sempre van bé en qualsevol plat.

Un cop ho tenim tot preparat, ho emplatarem en una safata i ho deixem 5 minuts al forn per escalfar un altre cop la carn juntament amb l’acompanyament (sense ventilador que resseca el “txuletó” i perd la seva gràcia).

Si a tot això, maridem el plat amb un vi negre de força intensitat com un Priorat, Empordà o Montsant, l’èxit està assegurat i la tarda promet planera i tranquil·la, no recomano fer esport després d’un plat tant contundent, jejeje

Us deixo quatre imatges del procés, espero que us agradi i ho poseu en pràctica un dia d’aquests, ja em direu que tal us ha anat.

La resiliència

En aquests dies que tots hem passat per una situació molt nova i sobtada, en la que tothom ha hagut de quedar-se a casa per un virus anomenat Covid 19, que no té una vacuna per evitar-la i en la que no sabíem quan i com en sortiríem d’aquesta, ha tornat a aparèixer aquesta paraula en boca de molta gent i que acostuma a sonar en moments difícils de la nostra vida. Que vol dir realment la resiliència ?

És aquella manera d’afrontar el problemes d’una manera diferent, acceptar en primer lloc que existeix aquella situació i d’escollir l’opció per tirar endavant i no caure en el victimisme o en la desesperació, que no vol dir no passar el dol quan algun conegut o familiar ha mort, o posar-se a ballar quan un perd la feina o la casa després d’una desgràcia, entre d’altres situacions que donen com a resultat un problema inesperat.

A la Wiquipedia podem llegir, que és la capacitat d’una persona per resistir i afrontar situacions traumàtiques per tal de tornar a la situació de normalitat o de l’aptitud de reaccionar positivament malgrat les dificultats i de la importància de tenir una bona relació afectiva amb algú per afrontar una situació d’aquest tipus en companyia, així com la possibilitat de sortir-ne reforçats, si has sabut extreure’n coses positives d’aquella situació (entre d’altres més coses).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Resiliència_psicològica

Aquesta manera d’aprendre i desenvolupar aquesta resiliència, moltes vegades es pot treballar des de la infantesa i dependrà de l’entorn i la situació familiar que hi ha a casa o en la seva educació a l’escola i de la seguretat que tingui al seu voltant.

Us heu fixat mai quan un nen cau a terra i es pela el genoll ? Quan te els pares a prop i amb cara de pànic van al seu ajut i el nen trenca a plorar com si no hi hagués un demà, o quan amb una situació semblant el nen s’aixeca, veu que no te a ningú conegut al costat, fa veure que no ha passat res i s’espolsa ràpid el pantaló per si algú la vist ? La situació és la mateixa, el dolor també, però la resposta no té res a veure, doncs d’això va una mica el tema de la resiliència.

A la feina passa quelcom semblant, si algú vol tirar endavant un projecte de negoci o millorar la seva situació personal i s’equivoca, té dues opcions, tirar la tovallola i seguir com abans o tornar-ho a intentar i pot tenir per segur que tornarà a caure més d’un cop, però que a la llarga aconseguirà allò que està buscant.

A vegades algú m’ha titllat de persona freda i fins i tot d’insensible davant d’algunes situacions, potser és que la vida ja m’ha donat prou ensurts com per haver après que si un problema no té solució, millor no capficar-s’hi gaire i si hi ha cap altre sortida o possibilitat d’arreglar-ho, no cal esperar gaire i lamentar-se,  per posar fil a l’agulla i tirar pel dret. Dit així sembla fàcil la solució, però tot i que ningú vol trobar-se en una situació complicada, no per donar-li més voltes ho solucionarem més ràpid.

És quan veig algun reportatge sobre una guerra mundial, de com van patir les persones que van anar a un camp de concentració, de la fam que passen la gent en algun lloc del món o de com s’ha de sentir un nen orfe quan cerca uns pares en adopció, és quan minimitzo els problemes i penso que sóc molt afortunat de tenir la vida que tinc i de ser conseqüent dels problemes en la seva justa mesura.

Al llarg de la vida hi ha moments per a tot, períodes d’alegria, de creixement, de maduresa i problemes que van sortint durant el trajecte. Que aixequi la mà qui no ha passat per situacions difícils o pèrdues importants ? Qui pot pensar que mai li faltaran els pares o que ja te assegurada la seva feina o la seva parella per sempre ? Som ignorants o ingenus ? Cap de les dues coses, ens agrada pensar que això els hi pot passar als demés, però que no va amb tu i que tot ens anirà bé, que serem feliços i menjarem anissos. És també la vida qui ens va ensenyant que aquestes coses passen, que tampoc hem d’anar amb por i deixar de fer passos per si no surten com un havia pensat, però que hem d’estar preparats per afrontar  qualsevol entrebanc i que quan arribin aquests moments hem de tenir aquella actitud i aptitud per no deixar que ens venci el desànim i entrem en una depressió que encara ens pot enfonsar més.

Pels que m’heu anat seguint en les darreres reflexions que he publicat, és ara quan veureu que l’actitud, l’entorn, les virtuts i el temps (reflexions que he anat publicant), són factors molt importants per aconseguir aquell equilibri del que us parlava i que per a mi és una de les essències de la vida i un projecte en el que hem de treballar-hi cada dia i donar els corresponents passos per assolir aquest objectiu.

Avui la publicació ha sigut més curta que en d’altres ocasions, però per a qui l’interessi aquesta qüestió i en vulgui saber més coses sobre aquest tema, us deixo una entrevista força interessant, que parla d’això mateix i amb molt més coneixement que jo.

Aprofito per explicar-vos que he obert un nou apartat en el meu “blog”, on penjaré receptes fàcils de cuina i que també vull compartir amb vosaltres per si algú dels que em seguiu, també li agrada posar-se entre fogons i gaudir de la bona taula. De moment encara no hi he penjat res, però és molt probable que ho faci durant les properes setmanes i així deixem les reflexions per més endavant i agafem un caire més gastronòmic i divertit per no fer barrinar tant el cap.

Que tingueu bona setmana i fins aviat.

L’entorn

Com em passa en moltes de les reflexions que vaig penjant, totes tracten sobre temes molt ambigus i extensos, però quan entres a treballar sobre la qüestió amb més detall, tot agafa forma i tot té un sentit que podem explicar amb diferents exemples, sobre molts aspectes de la vida i al final es resumeix en quatre paraules.

Quan parlem de l’entorn, parlem del lloc on ens trobem, de les persones que tenim al nostre costat, de la situació que t’envolta a la feina, dels amics, de la família, del aspecte econòmic, de la salut i un munt de coses més que fan de tu, un mirall del teu propi entorn.

És per això que dono tanta importància a l’entorn, perquè pots estar rodejat de persones positives o de negatives, però seràs tu qui ha de decidir amb qui vols viure la teva pròpia vida. Pots haver nascut a l’Àfrica, al Pol Nord o a la Xina, i serà la cultura d’aquell país, la seva manera de ser o els seu clima el que et marcarà el teu destí, tot i que això també ho podem modificar i veure si volem continuar en aquell entorn, canviar d’indret o fer quelcom per cercar un lloc millor (decisió complexa i no gaire fàcil, però no impossible si ho tens clar).

Encara i que d’alguna manera tots som “amos” de les nostres pròpies determinacions i del camí que volem seguir, tot serà més fàcil si ho fem en un entorn adequat, amb les companyies que més ens convenen i amb situacions que ens siguin favorables per dur a terme els nostres propòsits.

Està clar que si has nascut en un suburbi fosc on regne la pobresa, les drogues, els mals hàbits o la delinqüència, el més possible és que acabis formant part d’aquell entorn i d’aquells mateixos problemes, per això és tant important cercar un espai diferent, una gent que t’aporti noves idees i altres perspectives de vida que siguin millors i t’enriqueixin com a persona i coneixements.

Sempre poso alguns exemples viscuts i que miro d’escenificar per explicar aquella historia com una de les situacions reals de la vida que mostren la teoria del que explico, amb vivències reals i per mirar d’entendre allò del que estic parlant.

Durant una època i dins de la meva feina de comercial, aprofitava els migdies per visitar els Carrefours i d’altres grans superfícies de diferents indrets del país per fer les comandes del mes o presentar promocions per veure quin lineal presentàvem pel mes següent, llavors anava a dinar en algun lloc proper i com que estava sol, sense voler escoltava les converses de les taules del costat i em feia la meva pròpia pel·lícula. Un dia ho feia a Sant Adrià del Besòs, l’altre a Sant Cugat del Vallès, a Mollerussa, a Girona o a l’Illa Diagonal de Barcelona. Com us podeu imaginar, a cada un dels restaurants on dinava, els temes, els problemes o les situacions eren força diferents, però totes tenien un comú denominador, l’entorn marcava clarament les converses i el perfil d’aquella zona o territori.

Per posar una altra exemple, per diferents raons de la vida, he anat canviant de lloc de residencia i d’ambient, un cop ja portava unes setmanes o mesos en aquell nou barri, poble o ciutat, m’anava adaptant a l’entorn d’aquella nova situació i tot i que no renego de cap d’ells, cada una d’elles m’aportaven vivències i relacions diferents, així com nous amics, noves possibilitats i realitats per explorar. La diferencia estava en saber que aprendre de cada lloc i aprofitar aquell nou entorn per créixer.

El mateix passa amb les amistats, n’hi ha de positives que t’aporten coses i d’altres de negatives i que més aviat et perjudiquen en el teu creixement i en la teva pròpia autoestima. Aquells que t’empenyen, t’ensenyen i t’animen a anar endavant o aquelles que tot ho critiquen, que no els hi va bé allò que fas i que et desanimen perquè tot en aquesta vida és una “merda”. Està clar quina és la millor opció a triar, però no sempre som capaços de prendre la decisió de deixar tot allò que no ens aporta res i ens empobreix com a persones. En resum, hi ha dos tipus de persona en aquesta vida, les que sumen o les que resten.

Més important encara, és com ho feu amb els vostres fills (al no tenir-ne no em puc incloure com a part d’aquest grup, ni tampoc sóc ningú per dir-vos com ho heu de fer, però sembla bastant evident, encara i que també força difícil per qui ho ha de dur a terme). Parlo d’aquelles personetes que encara no tenen prou coneixement o maduresa com per saber en quin entorn s’han de moure i amb quines amistats s’ha d’envoltar, això és una tasca del pares, que de manera hàbil i convincent, han de portar als seus fills cap a un ambient positiu, on aprendran els valors de la vida i on no serà tant fàcil caure en temptacions i males costums que sempre els poden portar a un lloc equivocat i negatiu pel seu creixement. Moltes vegades pensem que com ja eduquem aquests valors dins la família i a l’escola, que amb això ja n’hi ha prou. Però sabem que fan els fills en les seves hores d’esbarjo i amb quins amics surten de festa els caps de setmana ? No podem estar tot el dia al seu darrera, però si podem saber que fan i amb qui ho fan, per aquest motiu és important decidir per ells a que dedicaran el seu temps lliure i amb qui, sempre de manera consensuada amb el mateixos infants i mirant de que les seves inquietuds i virtuts vagin en la mateixa direcció

En el futbol i més concretament parlant del Barça, també se n’ha parlat molt de l’entorn i l’influència que afecta als jugadors, la premsa, la situació de la directiva, la renovació de contractes o aquell jugador que ha organitzat un “pollastre” dins el vestidor o aquell divorci que ha descol·locat al davanter centre i ara no marca gols. D’això també en sabia molt en Pep Guardiola i la seva funció de psicòleg a la plantilla

No pretenc fer de Coach, tampoc de Pep Guardiola, ni tampoc dir que tinc la veritat absoluta del que aquí us plantejo, el propòsit d’aquesta sèrie de reflexions que escric i que ho comparteixo en veu alta amb tots vosaltres, només té la intenció de que aquells temes que semblen evidents i que en el dia a dia no hi prestem atenció, li dediquem un breu espai de temps, per veure si això és el que volem i si ho estem fent de manera adequada o hem de fer una reflexió de tot plegat i plantejar alguns canvis en el nostre entorn i a les nostres vides

Aquest cop no he trobat cap vídeo sobre aquest tema, n’hi ha que parlen de l’entorn familiar, d’altres ho fan sobre el de l’empresa, de l’escolar i fins i tot de l’entorn digital. Jo en volia un que parlés d’una forma més global, però està clar que hi ha molts tipus d’entorns, així que avui us deixaré unes fotografies dels entorns on a mi m’agrada viure i on em trobo més a gust. Fins la propera setmana i porteu-vos bé !!!

Valor afegit

Fins i tot hi ha un programa a TV3 que parla d’aquest concepte i que és força interessant per veure com les empreses desenvolupen aquests valors en el mercat, a vegades amb idees molt senzilles d’aplicar i que et diferencien de la teva competència

La Wiquipedia ho defineix com: El valor afegit brut és la suma dels valors addicionals que adquireixin els béns i serveis en transformar-se durant el procés de producció. En l’economia, aquesta és una de les maneres per calcular el producte interior brut i per tant, sovint es consideren sinònim

A d’altres llocs de les xarxes els enumeren:

  1. Donant un servei que ningú més ofereix (i així jugar amb l’oferta i la demanda)
  2. Afegint un extra a una característica del servei, com pot ser millorar la qualitat del tracte al client o la velocitat d’actuació
  3. Superant les expectatives del teu client (o client potencial)

Aquestes descripcions em semblen correctes totes elles i fins i tot m’agradaria ampliar aquests conceptes amb d’altres aplicacions que no siguin únicament en l’àmbit professional i exportar-ho en els aspectes més personals. Precisament és a la feina on tenim un grup de “whatsapp” que porta aquest mateix nom, potser per la meva insistència i per ser un dels meus objectius punyents per fer entendre a la resta de l’equip, que si agafem un client per preu, el perdrem pel mateix argument que ens han començat a comprar, que sempre hi haurà algú amb un millor preu i que hem de cercar altres valors que ens facin diferents a la resta dels nostres competidors: Qualitat, servei, amplitud de gama, millor gestió, adaptació a les necessitats dels nostres clients, certificacions, garanties, fàcil instal·lació, polivalència, etc…

Aquest valor afegit el trobem en el dia a dia, posant com exemple quan anem a fer un cafè i ens hi posen més escuma a la tassa i ens hi fan un dibuixet, una xocolatina o una galeta per acompanyar, a d’altres llocs he vist que ho acompanyen amb un got d’aigua o un xurro per sucar-lo. Estem parlant d’experiències amb valor afegit, pel que fins i tot estem disposats a pagar uns cèntims de més, si apart de tot això et prens aquell mateix cafè o més dolent, però ho fas amb unes vistes impressionants al mar, et pot costar el doble i si és a la Plaça Sant Marc de Venècia on tens una orquestra tocant el “Oh sole mio” o l’àrea “Nessun Dorma” de l’opera Turandot, la broma et pot costar fins a 9 €, així doncs, cada un haurà de valorar aquella situació de diferent manera i si estarà disposada o no, a pagar per elles, però sempre i en tots els casos serà una experiència amb valor afegit

Com ja he comentat en d’altres reflexions d’aquest mateix “blog”, si dins el mateix  còctel i afegim els diferents temes tractats, posant actitud, equilibri, virtuts, valors, caràcter, etc… el resultat de tot el combinat i la suma del factor humà, dona com a resultat un producte explosiu al que ens serà difícil dir que no en properes vegades que ens ofereixin el mateix còctel i al que segurament haurem de posar-hi un nom i aquest serà el que defineixi allò que uns diran marca i d’altres no sabran molt bé com definir-ho, però que també els hi haurà agradat. Moltes vegades m’ha comentat algun client, que compraven aquell producte pel tracte dispensat pel comercial que representava la marca o per l’empatia que tenia amb aquella persona que l’hi va ofert aquell producte, alguna cosa i tindrà a veure aquest valor afegit humà, dic jo !!!

També acostumo a insistir als meus companys de feina, de la importància que té posar-nos a l’altre costat de la taula de negociacions i saber que és el que voldríem escoltar de la proposta que els hi estem oferint. Que ens aporta a nosaltres aquella empresa o producte ? Que ens pot fer decidir a portar a terme aquell canvi i en que podem guanyar si prenem una decisió nova i diferent a la que fins ara teníem ? Així com d’altres arguments o valors afegits que facin canviar una idea o concepte del que fins ara els hi havia anat bé i no han tingut necessitat de modificar

Seguint amb aquesta mateixa línia, reflexionem sobre el perquè a vegades hem pagat per un plus que ens millorava l’experiència o com hem valorat per un servei extra i diferenciador que ens aportava quelcom més i per les que estàvem disposats a pagar un preu més alt

A vegades poso el tema gastronòmic com exemple, encara que no tothom ho compartirà o estarà disposat a pagar-ho, tot i que em reconeixeran que te un fort contingut de valor afegit i un “target” de clients que estaran encantats de fer-ho i  demanen aquell servei amb un any d’antelació. Un cop a l’any i coincidint amb l’aniversari de noces, la meva dona i jo ens regalem mutuament un àpat en un restaurant estrellat de la guia Michelin, els preus d’aquestes experiències no acostumen a ser econòmics i d’altres preferiran comprar-se una peça de roba de certa marca, o gastar aquells mateixos diners en equipar d’accessoris la bicicleta amb la que surten a la muntanya amb els amics, en comprar un objectiu especial per la càmera fotogràfica o en d’altres aficions que també comporten despeses extres a les que són les més bàsiques i funcionals (puc entendre-ho i respectar-les totes). Però en el cas que ens ocupa, a nosaltres ens encanten les experiències gastronòmiques on tastem plats que mai havíem imaginat, on tot va envoltat d’un tracte i un servei exquisit, d’un “sumiller” que et recomana i explica vins que n’hi havies sentit a parlar d’ells, la possibilitat de conversar amb el propi cuiner que segueixes de fa temps, gaudir de textures i formes que necessiten d’una preparació especial, així com d’altres valors afegits que no acostumes a trobar a la gran majoria de restaurants, doncs tot això té un preu, a vegades complicat de valorar, però que mai et deixarà indiferent i que porta una forta càrrega emocional i de valor afegit

Tot i això, de vegades no acabo d’entendre alguns valors afegits que fan prendre decisions per mi més complicades de veure-les com a tal, És que ho recomana aquella “influencer” que té tants seguidors a les xarxes !!! O és que és la colònia de tal actor o actriu !!! O és que si no ho tens, no ets ningú !!! Perdoneu, però potser m’estic fent gran i m’agrada tindre el meu estil propi i el meu criteri (encara i que puc caure en certes tendències i modes). Em passa molt sovint amb els vins, o m’agraden o no m’agraden, però no em compraré un vi perquè li agradi al Mesi, al George Clooney o al Brad Pitt, tampoc discutiré sobre els gustos d’aquestes estrelles del futbol o de Hollywood, encara i que siguin molt bons en les seves feines, però no ho tenen perquè ser-ho amb d’altres aspectes en el que potser en se més jo que ells (modèstia apart)

Criteri i lògica a vegades no van de la mà, per això els arguments de valor afegit poden ser diferenciadors segons amb qui parlis o els comparteixis, per això i sempre des del respecte i la consideració, hem de canviar el discurs o els motius dels mateixos. Dins la meva professió he aprés a entendre, que no tots pensem d’igual manera i que la feina més complicada en qualsevol negociació, és esbrinar quines són les necessitats d’aquell client i mirar de cercar dins del teu llistat de propostes, solucions i aportacions, quines poden encaixar millor en aquella persona

És veritat que vivim en un món de consumisme, capitalisme i de justificar algunes mancances personals comprant productes o serveis que ens aportin endorfines, serotonines, dopamines i oxitocines, elements químics que segons diuen ens donen la felicitat (encara i que jo continuo tenint seriosos dubtes sobre aquest tema)

També cada cop hi ha més oferta dins el mercat i cada fabricant ha de cercar elements diferenciadors i valor afegit en les seves marques, situació que a vegades ens porta a l’engany, a valorar arguments que no s’aguanten per enlloc o perquè ens agrada semblar allò que no som. D’això mateix culpo als “mitjans” i del seu poder de manipulació i d’influència sobre la gran majoria de persones que sense massa voluntat o esperit crític es deixen portar pel que senten a la TV, radio, medis escrits i xarxes socials, amb totes les “Fake News” que de vegades costa d’entendre quin és el seu propòsit. Hem de tenir clar que parlem d’empreses que busquen el seu guany propi i que les seves accions a les borses mundials tinguin una millor cotització i rendibilitat, estaria bé parlar més de valors humans i de com millorar el món en molts aspectes menys comercials i materials, però ho deixarem per un altre capítol d’aquest “blog”

Per últim i no de menor importància, un dels valors afegits que més en alça estan, potser per ser cada cop un valor més escàs i perquè en les grans empreses és un tema que cada cop s’automatitza més i és un recurs car si s’ha destinar temps i persones per aquesta funció, és la del tracte humà i d’atenció al client, tant pel que fa a donar solucions a problemes o per fer un seguiment i demanar un “feedback” de la valoració del serveis oferts per la empresa, moltes vegades trameses per un qüestionari estàndard que el client rebrà per e-mail i sense cap tipus de personalització.

Quelcom passa en negocis més petits com un restaurant, on et prenen nota de la comanda, et serveixen els plats que has demanat i et porten la factura. A qui no l’hi agrada que el saludin quan entres a l’establiment i et preguntin com estàs o com t’ha anat la setmana (parlo d’aquells restaurants on hi vas sovint), que t’expliquin aquells plats i com han estat elaborats, que et preguntin com ha anat l’experiència o fins i tot aquell detall del xarrup de licor després de les postres com a mostra de fidelització i d’agraïment (que d’altra banda ja s’ho hauran cobrat en algun altre concepte, però t’ho han ofert com un valor afegit). Això és a vegades el que marca la diferencia entre un lloc correcte i un altre on et tracten com si fossis a casa seva (tenint en compte que el més important és el que donin per menjar i el tracte és l’element diferenciador que aporta valor afegit). Que em dieu de les cafeteries «Starbucks» on anoten el teu nom al got de cartró i llavors et criden pel teu nom ? Doncs hi haurà qui li donarà un valor a aquell cafè i a aquell local, jo el prefereixo servit en una tassa de ceràmica, però l’idea no em sembla dolenta. El mateix ho podem aplicar a la carnisseria del barri, al barber, a l’entitat bancaria o a un munt de negocis amb els que treballes o formes part dins la seva cartera de clients

Espero que el tema d’avui us hagi despertat reflexions que no han d’estar en la mateixa línia i opinió del que jo he mirat d’explicar-vos en aquest “post”, però si que ens faci pensar en moltes de les coses i decisions que fem i prenem diàriament

I ja que hem parlat de Puccini, de Nessun Dorma i de Turandot, pels que no hagueu vist aquest vídeo a les xarxes socials, us regalo aquesta versió que interpreten l’orquestra i coral del Liceu de Barcelona, en un moment molt emotiu del confinament del Covid 19, cada un d’ells des de casa seva (prepareu-vos per plorar una mica, és molt emotiu)

El caràcter i les virtuts

Fa cosa d’un any vaig fer curs de lideratge positiu i de com dirigir equips de persones a les empreses, dins el programa de formacions continues que fan a la Cambra de Comerç de Barcelona i resulta que la cosa anava de valors, virtuts i del caràcter dels individus, de com reconèixer els punts forts i les debilitats d’un mateix i de la resta de la gent (quelcom semblant a un DAFO en un curs de màrqueting). Tot i que els diferents conceptes no m’eren estranys i era capaç de avaluar-los en mi mateix, mai m’havia plantejat de quantificar-los en una escala de 1 a 10 i menys que podia modificar-los si els plantejava adequadament i els treballava un per un

No és una tasca fàcil i menys quan tots anem sempre “com un pollastre sense cap” i molt enfeinats en mil coses que ens demanen sempre prioritat i velocitat d’execució. Tampoc era qüestió de fer de mi una nova persona millor, però a mesura que anàvem treballant els diferents apartats del curs, també vaig descobrir com conèixer millor a les persones que tinc al meu voltant i entendre quines eren les seves millors virtuts i com aprofitar-les per a la feina que havien de dur a terme a l’empresa

Això mateix ho podem aplicar a l’entorn personal i mirar de treure quelcom de cada un, per aprofitar-ho en les seves capacitats i corregir-ho si veiem que no anem per bon camí. Moltes vegades i erròniament mirem les qualitats de les persones en els seus currículums, a les seves publicacions a les xarxes o de manera superficial pel seu aspecte extern (ja en vàrem parlar a les reflexions sobre l’actitut). També és una bona eina per ajudar als fills per quan han de començar a prendre les seves primeres decisions i per a reconèixer els seus valors en base a les seves virtuts i punts més forts del seu caràcter

En aquesta imatge que us adjunto del curs, veureu les virtuts més importants que tots tenim i que han sigut motiu d’estudis molt treballats a nivell mundial i que ha donat com a resultat aquesta llista, com les més importants i rellevants tant pel que fa als aspectes professionals i personals. El professor de la Universitat de Barcelona i també d’aquest curs, el Sr. Arash Arjomandi  d’origen persa i gran filòsof de la vida (te penjats a les xarxes alguns dels seus articles força interessants). Ens va fer un símil molt entenedor i que a mi em va ajudar a fer un resum molt clar del que estàvem treballant en aquells dies, era la imatge d’aquesta escultura de David que tots hem vist en algun llibre d’art o a la ciutat de Florència els que hem tingut aquesta sort. Aquesta extraordinària figura humana és la creació de Miguel Ángel a partir d’un bloc de marbre al que va saber donar les formes correctes i les va anar polint durant molt de temps, cercant aquella expressió i aquell volum que mai ningú havia sabut donar en una escultura, encara i sempre hi ha discussions de si l’aparell reproductor del personatge era el més apropiat o de si la mida era la més adequada (segurament a Miguel Ángel no li va importar)

Fent un parèntesis al tema de les virtuts i parlant dels valors, que molts d’ells també van lligats entre si, us vull parlar d’una sessió de “coaching” que vam tenir a l’empresa i en la que de forma oberta vam expressar els valors més importants  d’aquelles persones que configuràvem l’equip de treball. Uns van valorar molt alt el respecte, d’altres la integritat, la lleialtat o passar-ho bé, ara no us diré quins són els meus, però em vaig quedar molt sorprès que després de tants anys treballant plegats, no hagués pensat que aquests eren els valors més importants d’aquells companys meus, això també ens fa reflexionar que moltes vegades no coneixem prou bé a les persones i que és un bon exercici saber com pensen cada un d’ells per no ferir mai la seva sensibilitat (sense ànim de voler fer-ho, però a vegades…) o per quan haguem de treballar en un projecte comú, tenir-ho en compte

Doncs d’això mateix va el tema de les virtuts a l’hora de modelar el teu propi caràcter, no us sembla increïble ? Havíeu pensat mai que podíem modificar o millorar el nostre caràcter en funció de si treballàvem les diferents virtuts que tots tenim en un grau més accentuat o amb una certa mancança ? Us pensàveu que tot això era una qüestió genètica o formava part del teu ADN ? Segurament alguna cosa hi haurà de tot això, però aquí també hi ha quelcom del aprenentatge que hem tingut a casa amb els nostres pares, del lloc i l’ambient on hem crescut, de tot allò  que no hem tingut i de molts altres paràmetres que ens han influït en algun moment o altre

Us sembla estrany veure un nen llegir un llibre, quan els seus pares ho fan habitualment a casa ? O aquell noi que ha sortit un bon esportista i el seu entorn d’amics o progenitors també ho són ? Altres vegades ha sigut pel fet de que ha desenvolupat una afició i ha anat cultivant i treballant aquell camp artístic (els músics tenen una part del cervell més gran per aquesta funció, però no la tenien originalment i també la perden si la deixen de practicar). Això ens vol dir que tots naixem amb les mateixes virtuts i a mesura que anem creixent i les treballem, estem construint el nostre propi caràcter i podem influir en el dels altres (sobre tot en els primers anys de la infància), però mai és tard per fer canvis i mirar de modificar alguns aspectes que afectaran clarament en algunes de les virtuts i en definitiva en el caràcter com a la suma de tot plegat

Qui no coneix a una persona que s’ha posat a escriure, a pintar o a tocar un instrument musical a una certa edat ? Qui no ha vist a persones que coneixia de temps i ha vist signes evidents d’haver crescut com a persona en la seva humilitat, en la seva tolerància, respecte o paciència. D’això va aquesta reflexió d’avui, de com modificar virtuts, millorar el teu caràcter, d’entendre millor als altres, de fer canvis i d’aprendre

Per acabar aquest capítol, us deixo aquest vídeo que potser encara ho explica millor del que jo he intentat, està en angles i subtitulat al castellà, espero que us agradi i us faci reflexionar

L’actitud

Avui començaré i acabaré amb una reflexió que fa Víctor Küppers i en el que us deixo penjat un vídeo molt interessant al final d’aquest “post”

Ell sempre fa servir una formula expressada matemàticament que explica de manera gràfica de que va això de l’actitud: V = (C + H) x A, que vist així i amb el poc que m’agraden a mi les “mates”, ens podem quedar una mica perduts, però quan amb la V volem expressar el valor d’una persona, amb la C els seus coneixements, amb la H les seves habilitats i amb la A l’actitud, estem dient que el valor d’aquella persona es igual a la suma dels seus coneixements i les seves habilitats (aptituds importants a la vida i sobre tot per la feina), però fora dels parèntesis de la fórmula, veiem que l’actitud multiplica i que pren un significat i una importància molt rellevant, que diferencia a unes persones de les altres en molts aspectes de la vida i en el del seu entorn

Com exemple us volia comentar una experiència personal i relacionada amb la feina. Un cop vaig voler fer un paral·lelisme entre les actituds, coneixement i habilitats dels comercials de l’empresa on jo treballo i els seus resultats com a venedors, independentment de que en tot aquest grup de més de 30 persones, hi ha gent amb més coneixements i habilitats que d’altres, va ser agafant el valor de l’actitud, on es reflectia unes similituds sorprenents entre les xifres de vendes i aquesta manera de ser com a persona

En un altre cas, el meu cunyat que també feia de comercial com jo, em va comentar una vegada que a l’empresa per la que treballava (una multinacional molt important i coneguda), havien fet una selecció de personal en base als títols i coneixements acadèmics dels candidats. Tot va anar bé fins que aquests comercials van sortir al carrer, ja que l’empatia, les relacions personals o la manera d’entendre les necessitats de cada client, demanen de més “calleting” i menys “màrqueting”, i així va ser, al cap de poc temps ja no va quedar cap d’aquells venedors que havien fitxat

Seguint parlant de l’ambient que hi ha a les empreses, cal dir perquè també he vist, com una poma podrida pot fer malbé tot el cistell, que extrapolat al tema que ens ocupa avui, cal tenir present aquest fet perquè una sola persona ens pugui espatllar l’ambient i l’actitud de la resta de l’equip. Això mateix també passa en els equips de futbol, on cal reconèixer aquell jugador que pot portar mal ambient al vestidor i fer que tot allò es transformi en mals resultats en els partits i els seus efectes colaterals pel club (d’això en sap molt en Pep Guardiola)

L’actitud la podem classificar en positiu o en negatiu, i no cal dir que quan alguna persona te una actitud negativa a la vida i a totes les seves accions, comentaris i opinions, millor allunyar-se d’ella, no fos cas que s’encomanés

Una de les dites que més he utilitzat a la vida, es aquella que diu “sempre reculls allò que sembres”, o aquella altra que ve a dir el mateix “sembra llamps i colliràs tempestes” o allò de “tal faràs, tal trobaràs”, que tampoc estan relacionades exclusivament amb el tema de l’actitud, tot i que crec, que si vas treballant aquest valor, tot canvia en el teu entorn i els resultats són exponencialment espectaculars

En un altre capítol us parlaré dels valors, però aquest és per mi un dels més importants de la llarga llista i la que penso que més hem de treballar a nivell personal, ja que els valors s’ensenyen a l’escola, però ha de ser cada un de nosaltres qui els hem d’anar practicant, treballant i millorant-los interiorment dia a dia

En una altra experiència força curiosa que veig a la feina i que parla precisament d’això, és quan entra una persona coneguda per la porta de l’oficina i veus l’efecte que desprèn cada una d’elles només quan diu un “bon dia” a l’entrar, veus que alguns dels companys i companyes educadament responen amb un altre “bon dia” i segueixen amb la seves coses, amb d’altres persones que també entren a l’oficina tot saludant amb el mateix “bon dia”, els companys i companyes  s’aixequen de la cadira, deixen la seva feina per uns moments i van a fer-li un petó o una abraçada. Que fa diferent el mateix gest tant senzill i la reacció de les persones davant la mateixa situació ? Doncs queda clar que l’actitud i l’empatia no és igual en tots els casos i que allò que recullen a canvi tampoc te res a veure, per tant i sense voler donar-li més importància, penso que és un dels millor valors a treballar i perfeccionar cada cop més

A més d’una persona he sentit a dir el clàssic comentari “sóc com sóc i a la meva edat ja no canviaré”, doncs sento no estar-hi gaire d’acord encara i que ho respecto, però tot és qüestió de voluntat i d’entrenament, potser al principi fent petits canvis que finalment els transformarem en hàbits i llavors podrem seguir amb d’altres canvis que acabaran amb molts més i tot plegat esdevé en una nova actitud i un canvi radical. Un somriure a la cara te efectes impressionants, un preguntar “com estàs ?”, o obrir la porta i educadament deixar passar a l’altra persona, detalls que fan d’una acció senzilla i fàcil de portar a terme, que obtinguis reaccions inesperades i molt gratificants

Afrontar el problemes amb una bona actitud també comporta una millor resolució dels mateixos i a uns millors resultats, no donar importància a allò que de veritat no la te, aprendre a visualitzar els problemes des de la distància, ja que de vegades “l’arbre no et deixa veure el bosc” o que dintre d’una perspectiva més global, et faci entendre que aquella situació tampoc era tant greu com semblava a la curta distancia, que ho puguem relativitzar en la mesura que cal, adonar-nos que som privilegiats per tot allò que tenim i que moltes vegades anem a cercar problemes que no tenim, valorar fets com la salut, tenir feina o que estiguis bé amb la família i els amics, et fa veure les coses d’una altra manera i minimitzar aquests petits entrebancs que la vida et va posant al llarg del temps i recordar que tothom te les seves pròpies histories i que possiblement encara i que no ho manifestin de la mateixa manera, tots tenen les seves propies preocupacions i que les pateixen dins seu, igual com et passa a tu o molt pitjor

Algú pot pensar i també dir, molt “Happy” aquest Nacho, tot ho veu de flors i violes i sembla que els problemes no vagin amb ell. Doncs tot el contrari, penso que la vida m’ha donat cops molt bèsties i que és precisament això el que m’ha fet més fort, ara no us vull avorrir amb les meves penes, però si us diré que a força de passar situacions complicades, he aprés a donar valor a allò que realment ho te i a pensar que la vida està carregada d’experiències (algunes bones i d’altres no tant bones), que hem de saber agafar-les com un repte, buscar la seva part positiva (que de vegades costa més de trobar) i veure-ho com una oportunitat de superació, aprenentatge i de canvis que ens poden fer més valents i estar més preparats per a propers entrebancs. Una d’aquestes situacions complicades, és la mort d’una persona propera, que encara i que sabem que tots morirem un dia o un altre, mai estem preparats per aquesta situació, però ens queda l’opció d’enfonsar-nos i enfonsar als que t’envolten o d’acceptar la desgracia, passar un dol contingut i mirar d’anar endavant, ja que tots sabem que aquella persona ja no tornarà mai més

Deixant aquesta última reflexió per acabada, hi ha una frase que m’agrada molt i que diu “si un problema pot tenir una solució per complicada que sigui, preocupa’t per solucionar-lo, si el problema no te solució, no perdis el temps en intentar-ho

Sempre he pensat que la teva pròpia actitud desprèn un no se què, que els altres també detecten i fa que les coses vagin d’una manera o altra, en funció de la connexió i bon rotllo que això genera. A la feina més d’un cop i necessitat de comandes per aconseguir els objectius que tens marcats per aquell mes, crec que el client ho ha notat i no s’ha generat aquella bona sintonia i ha derivat en sortir d’aquella visita sense el propòsit i objectiu sota el braç, això mateix però quan he anat sobrat de vendes, la reacció ha sigut totalment oposada i m’he endut aquella comanda, gaire bé sense anar-la a buscar, casualitat ? sintonia ? actitud ? bon rotllo ? Karma ? Doncs no us ho sabria dir, però m’ha passat força vegades

L’actitud també et pot portar a engegar nous projectes o a quedar-te parat, a conèixer més gent o a ser una persona asocial i solitària. Com deia el físic Isaac Newton amb la seva llei de l’acció – reacció, o la del Karma que ens diu que les accions repercuteixen més tard o més d’hora en la teva pròpia vida. Així doncs, tot acaba tenint un resultat en el temps, derivat de les accions que has pres abans, per tant millor que els seus efectes siguin positius i et donin una millor qualitat i sentit a la vida

Per acabar aquest “post”, us deixo aquesta breu conferencia que el Víctor Küppers va fer a Andorra i que parla precisament sobre la reflexió que avui he volgut compartir, entre d’altres temes que també van relacionats i vinculades a l’actitud

Actitud positiva

L’equilibri

Potser una de les meves paraules preferides, que faig servir tot sovint i no gaire fàcil de resumir, l’equilibri,una filosofia de vida i que està en tot i arreu. Ja ho estudiaven i discutien Sòcrates, Plató o Aristòtil en els temps de l’antiguitat, així que no seré jo qui en faci una ponència o posi en dubte les seves reflexions, plantejaments o maneres de veure-ho i pensar.

També a la cultura japonesa trobem la paraula “Chôwa”, que en un terme més de Google translater voldria dir quelcom semblant a “harmonia” i si ho fem en un context més ampli, estaríem parlant de “la recerca de l’equilibri per aconseguir la felicitat”, tema força complex i profund. Un equilibri que també va parellat en diferents aspectes de la vida com la familiar, en el que s’aconsella aprendre a respectar als altres i a les seves opinions, que no tenen perquè ser iguals a les teves.

Equilibri a l’economia quan parlem de tenir ben controlat el balanç entre els ingressos i les despeses (si hi teniu interès en aquest apartat, cerqueu el mètode Kakebo a les xarxes), o a la llar quan parlem d’ordre i neteja, tot i que encara hi ha qui en fa un gra massa o qui s’ho passa pel folre.

Un apartat que sempre he trobat interessant i molt útil per a la meva feina com a comercial, és l’equilibri i tot un art, el fet d’escoltar més i parlar menys, encara i que precisa de molta pràctica i que molt poca gent domina (jo en soc un aprenent avantatjat).

A l’educació, on juga un paper important l’equilibri entre la paciència, la comprensió i les relacions afectives entre mestres veterans i joves aprenents.

Si parlem de l’equilibri en les relacions de parella o en les de les amistats, seguim parlant de respecte per les diferencies, de mostrar agraïment i honestedat, semblen conceptes prou evidents i clars, però moltes vegades no els utilitzem apropiadament i això pot crear un desequilibri.

Fins i tot parlem d’aquesta paraula dins la gastronomia i també són els japonesos els qui fan servir una paraula “Washoku” per referir-se a com hem de combinar els diferents aliments per crear aquest efecte, encara i que jo tinc la meva pròpia filosofia i potser trenco aquest esquema segons em ve de gust i m’agrada.

Com veieu, l’equilibri està a tot arreu i en qualsevol presa de decisions i forma de viure la vida. També és veritat que cada un de nosaltres tenim un concepte diferent del que és el més correcte i apropiat, però tampoc vull generar conflictes de raons o discussions sobre les diferents escales de valors de cada un (és un tema molt personal i del que en parlaré en una altra reflexió i en un altre capítol).

També haureu sentit a parlar del “Yin i el Yang”, un concepte del taoisme i que parla de la dualitat que existeix a l’univers, dues forces fonamentals, oposades i complementaries que es troben en totes les coses, tot depèn des del punt de vista en que ho vegi cada un de nosaltres, en resum, una altra manera d’entendre l’equilibri i que fins i tot els xinesos apliquen a la seva medicina oriental.

Fent referencia i entrelligant aquesta reflexió i la del temps, del que ja n’he parlat en una altra de les meves reflexions, recordo un sopar en un hotel a prop de Lleida on ens trobàvem molts comercials que treballàvem aquells dies per les terres de Ponent, quan un senyor de certa edat i molt respectable (no recordo el seu nom), parlant entre d’altres coses sobre l’equilibri, la felicitat i les diferents mesures de tot plegat, ens explicava que ens passem un terç de la nostra vida dormint i de la importància d’escollir un bon matalàs, que un altre terç de la mateixa vida ens la passàvem treballant i de la importància de fer-ho en allò que ens agradés fer.

Un cop consumits aquests dos terços del nostre dia a dia, ens passàvem no se quantes hores al bany, unes altres cuinant i menjant, d’altres conduint, vestint-nos i desvestint-nos, anant a comprar i fent tasques que tenia ben calculades al seu cap i que ara no tinc les dades per compartir-les. Sumats tots aquests temps i tenint en compte que potser no dormíem 8 hores o en treballàvem moltes més (això va segons cada un), ens quedava molt poc temps per poder-lo gaudir en lliure elecció i la seva reflexió era, si no podem deixar de dormir, treballar, comprar, cuinar, menjar o anar a pixar i a cagar (necessitats bàsiques i molt importants de fer-les tot sovint), com és possible que hi ha gent que no sap que fer amb el poc temps que disposa per fer el que els hi vingui de gust o que ho fa, que el malbaratava amb qualsevol absurditat o darrera d’una pantalla veien qui sap que. Ara no vull dir que no facin coses interessants a la TV o a d’altres mitjans d’entreteniment, però la mitjana és dedicar-hi 4 hores al dia en aquest país (em sembla una barbaritat), però si que ens va fer pensar a tots els allà presents durant el sopar, alguns fins i tot hi vam somiar.

L’endemà era el tema de conversa del dia i tots vàrem dir de pensar-hi més sobre aquest paradigma i d’intentar cercar aquest equilibri entre tots els diferents apartats de la vida, fins i tot algú és feia la pregunta de com havia de repartir el seu temps lliure entre la seva parella, els amics o els seus fills, difícil dilema i que cada un faci els seus propis números, no crec que hi hagi cap norma, protocol o persona que ens ajudi a fer un repartiment prou equitatiu i amb un criteri prou just per a totes les parts.

Un venedor de cotxes m’explicava una vegada, que un dia li va venir un client per mirar-se un vehicle i després de preguntar-li per les seves necessitats familiars i tipus de vida, ell li va dir que a casa eren ell, la seva parella i tres fills petits, que anava tots el dies a treballar a una fàbrica que tenia a 10 minuts de casa seva i que els caps de setmana sortien poc. Lògicament el comercial com a bon professional, li va recomanar un cotxe versió familiar de baix consum i còmode per a tota la família, el client al final es va comprar un potent esportiu de dues portes i descapotable. Enteneu doncs on està l’equilibri del que us parlo i del raonament humà tant poc alineat? Potser estem desequilibrats i anem allà on la societat de consum ens vol dur de cara a la galeria ?

Una altra tarda d’estiu amb el meu sogre i asseguts a l’entrada del seu taller de fusteria mentre preníem la fresca, li vaig preguntar de que vivia una persona del poble que va passar pel carrer i veí del barri, ell em va dir que vivia de menjar, que no necessitava gaire més per a viure i em va deixar bocabadat i sense paraules, més tard vaig recordar aquella dita que parlava de que “no és més feliç qui més te, sinó el que menys necessita”, però aquest concepte no entra dins el que jo entenc per equilibri, també vaig entendre que cada un de nosaltres te una visió diferent sobre la manera de viure i que totes aquelles reflexions dels filòsofs grecs es desmuntaven.

On està aquest famós equilibri ? Doncs segurament cada un de nosaltres en te una idea diferent i cal ser curosos d’entendre que no tothom veu les coses de la mateixa manera que tu i respectar-ho (que no vol dir el mateix que acceptar-ho).

Un cop tenim clar que hi ha diferents punts de vista al respecte i que és en el nostre propi equilibri on trobarem aquella pau i felicitat que necessitem, és quan ho hem de treballar i gestionar, què volem i què ens cal, és llavors quan també desapareixen les enveges, aquell mal humor per no tenir allò que els altres tenen, que no cal estirar més el braç que la màniga si la teva economia no t’ho permet i ens dificulta arribar a finals de mes o que de vegades és millor poc però bo, que molt i d’aquella manera, que si has de triar entre vendre poc i car, tampoc la solució no és vendre molt i sense marge, que amb tot sempre hi ha un equilibri i que cal cercar-lo. Que l’objectiu principal en trobar aquest equilibri, és per estar millor amb tu mateix i amb la resta del món.

No vàrem aprendre això a l’escola i és la vida la que et va ensenyant i et mostra com ha de ser aquest equilibri, també us he de dir que no és una empresa fàcil, però no hi ha res que ho sigui en aquesta vida, per tant és una d’aquelles reflexions que ens hem de fer tot sovint, fixar pautes, aprendre a valorar les coses pel que són i a respectar tota aquella opinió al respecte, ja que cada un de nosaltres té un concepte diferent de tot plegat i negar una obvietat que per l’altre és clara, no afavoreix ni t’ha de fer canviar de parer.

A les imatges també passa quelcom semblant, per això i per que una imatge val més que 1000 paraules, us deixo aquestes del viatge a la Polinesia del 2019, on vaig trobar que l’equilibri era molt present en tots els seus paratges