Moltes vegades he sentit a dir allò de, com passa el temps ! També aquella que diu, no tinc temps ! O la de quant de temps fa que no ens veiem! I moltes més frases que fan referencia al temps, com una mesura que en funció del contingut del text o del paràgraf te un significat o un altre. També es parla del temps en reflexions sobre la vida, sobre els seus continguts i de que és el més important dins d’aquest període i que aprofito per posar-ne alguns exemples que he trobat a diferents llocs a les xarxes i que són motiu de capítols apart, per fer més reflexions i per a aprofundir sobre el context de les mateixes frases i del que ens volen dir:
“Finalment, els anys de vida no són rellevants, sinó que allò més important és la vida dels anys”
“Procura fer com si cada nou dia fos una vida”
“La vida és com una obra de teatre, i la seva durada no és el més important: allò que és realment rellevant és la qualitat de la representació”
“El temps només és escàs per a les persones que no l’aprofiten”
“Ens passem la major part del temps mirant de guanyar-nos la vida, i en dediquem massa poc a viure-la”
Així doncs, prenem el temps com una unitat de mesura i dintre dels diferents paràmetres, donem importància a dècimes de segon quan fem una cursa d’atletisme, als minuts quan estem cuinant un àpat al forn i un munt de situacions que es mesuren amb aquesta unitat. Les hores ja donen molt més joc, ja que dins d’aquesta mesura ja hi podem fer moltes coses i que de vegades per una qüestió d’hores o minuts, les situacions poden canviar radicalment, com perdre un avió, un contracte a la feina, un amor o fins i tot la vida.
Quan he triat aquest tema per fer-ne referencia i parlar d’ell, ho he fet pensant en com dediquem el temps en general, de com el malgastem quan el destinem a coses banals o de com quantifiquem aquest valuós temps en funció de la manera en que l’hem aprofitat i ens ha donat contingut i valor a la vida o per quan un cop ja no tenim l’oportunitat de fer-ho, maleïm els ossos per no haver dedicat aquell temps a aquelles persones amb les que hem conviscut i estimat durant tant de temps i ja no hi són.
Soc conscient de que és una obsessió per a mi i que moltes vegades penso massa en si he aprofitat prou bé el temps o a que dedicaré el temps en el futur… És llavors quan m’aturo, deixo de pensar-hi i miro d’aprofitar-lo en aquell mateix moment i em poso en moviment, ja que amb el temps he aprés que les coses no venen perquè si, que són el resultat de començar algun projecte, de donar un primer pas i seguir caminant per arribar allà on vols anar o per aconseguir allò que vols. El temps és finit per a tothom i cal tenir clar que és el que vols fer amb ell, ja que és en el camí i en allò en el que hi dediques el temps, on podràs dir si l’has ben aprofitat
Ja fa temps vaig llegir “L’alquimista”, un llibre molt recomanable de Paulo Coelho, escriptor brasiler i que ha editat molts llibres que mai et deixen indiferent. En un dels capítols parlava de que el protagonista d’aquesta historia va passar pel costat d’un cementiri i es va quedar esparverat quan va veure a les làpides, les edats tant baixes dels que allà estaven enterrats, llavors va veure passar una persona que semblava ser d’aquella zona i li va preguntar pel motiu de que hi haguessin tantes persones de tant curta edat enterrades en aquell poble, potser podria ser per motius d’alguna pandèmia (ara que precisament sabem d’elles) o d’alguna guerra, llavors el veí d’aquella contrada li respongué tot somrient que el que ell veia en els epitafis d’aquelles tombes, eren els anys que realment havien viscut la vida aquelles persones, no l’espai de temps real des del seu naixement fins a la seva mort, va ser llavors quan va entendre que no es viu més quants més anys fas, sinó que els que compten són aquells moments que has viscut amb més intensitat i que has gaudit en plenitud segons els teus propis criteris, no els que a vegades ens volen fer veure des de la societat en la que vivim.
També us he de confessar i amb certa vergonya, que faig servir les xarxes socials per penjar-hi allò que he considerat que era rellevant i que demostrava que estava aprofitant el temps, moltes vegades hi faig un cop d’ull (sobre tot a finals d’any), aprofito per recordar aquells bons moments i valoro de forma inconscient si ha sigut un any profitós i si he gaudit prou d’aquest temps que tanca un període de 365 dies i en el que mai estaré prou content del que he fet, però en el que normalment em poso una nota entre 7 i 8 sobre una escala de 10, com aquell viatge a un paradís llunyà, els àpats que hem fet amb amics i els somriures que hem compartit junts o gaudir d’un espectacular dinar en un restaurant de la guia Michelin, amb la mateixa il·lusió que aquella excursió a la muntanya amb paratges mai somiat o la sensació viscuda en un vol en globus que mai havia fet, el retrobament amb un company que feia molt de temps que no veia, noves amistats mai buscades, conèixer gent interessant, tastos de vins espatarrants, la visita a aquell celler que tant havies sentit a parlar, poder donar un cop de mà a qui ho ha necessitat, compartir en família èxits i problemes fent pinya o cercant solucions als mateixos, gaudir de la cultura i de racons fantàstics del nostre país, entre d’altres experiències viscudes durant aquest espai de temps… El mateix faig a la feina, valoro i quantifico els reptes que m’havia fixat i aquells que he aconseguit, veure el progrés i les millores assolides a nivell professional i també personals, així com compartir moments i experiències amb la resta de companys de feina.
A la meva edat (en tinc uns quants) i amb tota l’experiència al darrera, he descobert que no ser estar sense un projecte a la vista, que tinc una necessitat gaire bé malaltissa d’estar sempre ocupat (encara i que de tant en tant, és saludable parar una mica per reflexionar i descansar). No tenen perquè ser reptes complicats o difícils d’assolir, només cal que siguin projectes engrescadors e il·lusionants, llavors només depèn de posar-hi una data per començar-los i la resta ja va sortint sobre la marxa, segurament no de la manera que ho havies planificat, tampoc amb les mateixes expectatives, però ja pel fet d’iniciar-los ja paga la pena, fins i tot passa, que vas començar aquell projecte pensant en uns objectius concrets i acaba sortint quelcom diferent a allò que havies previst i fins i tot a vegades és encara més gratificant i divertit
El temps m’ha ensenyat que, no cal ser el millor en tot i que no tenir una afició específica on despuntar, no havia d’esdevenir un fracàs, així com tancar etapes i encetar-ne de noves no és cap problema o que no representa cap mancança en la teva manera de ser, he entès que cada un de nosaltres som el que som i com som, que és això el que ens fa diferents i ens dona una personalitat pròpia i exclusiva.
Ja fa temps em preocupava el veure que anava obrint portes a molts temes i que mai destacava en cap d’ells, entre moltes d’altres iniciatives, vaig tenir una temporada en que vaig dedicar-me a jugar a golf i sense masses pretensions, em vaig federar, anava alguns matins amb un parell d’amics, uns dies ho feia millor i d’altres era per llogar-hi cadires, però la conclusió de tot plegat, va ser que era un esport que demanava molt de temps de dedicació i això volia dir deixar de fer d’altres coses i de no disposar de temps per estar amb aquelles persones que també estimava i per aquest motiu ho vaig deixar.
Llavors em vaig apuntar a un curs de vela per treure’m el títol de patró d’embarcacions d’esbarjo, allà vaig conèixer gent molt ferma i molt interessant, només per això ja va valdre la pena, més endavant he seguit sortint a navegar llogant algun veler que altre i això m’ha donat l’oportunitat de descobrir el mar i paisatges fantàstics, també he compartit aquesta afició amb els amics i seguim passant dies i moments fantàstics. Allà vaig aprendre que tot esforç te la seva recompensa i que la natura és un bé que tenim al nostre entorn i que poques vegades sabem valorar.
A partir d’aquí, també vaig mirar de gaudir de l’experiència de volar i de veure les coses des d’una altra perspectiva, ho he fet en avió, en parapent, en diferents vols en helicòpter, en globus i en ultra-lleugers (encara em queda per descobrir com es viu en un vol sense motor, però ja ho tinc anotat a la meva agenda). Realment impressionant i una de les millors experiències que us recomano de practicar. Aquesta vivència també em va ensenyar a veure els problemes des d’un altre punt de vista i vaig descobrir, que moltes de les situacions vistes des de la distancia, prenen un altre caire molt diferent i que minimitza el que fins el moment, semblava un problema molt greu.
Que dir del món dels vins, un tema que m’apassiona en una besant cultural i gastronòmica, que expressa les característiques principals de cada un dels territoris on es planten vinyes, de la seva historia i d’un infinit món d’olors, sabors, maneres i costums de fer les coses i de la seva gent, expressions, climes i “terroirs” que donen formes i caràcter a cada un dels seus vins (tema apart per tractar en un altre capítol), així com descobrir indrets preciosos amb gent fantàstica. En aquesta afició, he descobert a persones apassionades, treballadores, que lluiten incansablement per fer de les seves il·lusions, una manera de viure la vida (molt diferent a la de la resta de mortals comuns).
L’excursionisme que ja des de ben petit vaig anar practicant, primer com activitat de colònies, fent sortides amb amics i una manera de marxar de casa a l’adolescència. Més endavant i a mesura que vas coneixent el territori i el món de l’alpinisme, va ser un repte d’anar cada cop més amunt, més lluny i cercant un nivell més alt, situació que em va portar a preparar-me més en quant a coneixements, pràctiques i reptes més importants com l’Aneto, la Pica d’Estats, d’altres cims del Pirineu, el Mont-blanc o el Tubkal (el cims més alts d’Europa i del nord d’Africà). D’aquestes experiències, he aprés a planificar les coses, a valorar riscos i oportunitats, de culminar una fita després d’una preparació, un esforç i una constància, amb una satisfacció indescriptible per qui no coneix aquest món.
Que vull dir de tot plegat, que la vida és per gaudir-la, que hem d’aprendre de totes les experiències, que estem en aquest món de passada i que ho hem de fer intensament, cada cosa al seu moment i aprenent de totes elles, valorant tots aquells petits detalls, cercant noves experiències i aventures, buscant nous racons, nous paisatges, gent positiva e interessant, que ens aportin noves vivències, amb positivitat i força, per seguir descobrint tot allò que tenim davant dels nostres ulls i que de vegades ens passa per desapercebut. El pas dels anys ens limita en moltes coses, però també ens aporta maduresa, coneixement i saber valorar tot allò que fins ara ho hem vist com una cosa habitual i sense cap mena d’importància, una albada, una posta de sol, escoltar i veure la natura amb els seus colors, el cant d’uns ocells o el moviment de les fulles dels arbres quan passa el vent pel mig.
Tant mateix i compartint converses amb amics que han anat a viure o a treballar a d’altres racons de món per diferents raons, em comenten que troben a faltar menjar un “trinxat “ de col a l’hivern a la vora de la llar de foc (aquells que ara viuen al tròpic), trepitjar la neu o baixar pistes d’esquí tot lliscant per sobre la neu de la Cerdanya, collir bolets a la tardor, menjar maduixes a la primavera o cireres a l’estiu. Qüestions que nosaltres ja donem per fet o que no valorem de la mateixa manera.
Em fa valorar el privilegi que tenim els que vivim en aquesta terra, on tenim el Pirineu o la Costa Brava a menys d’una hora de casa (tema important quan parlem de temps), amb una gent i una manera de ser molt mediterrània, i també em fa pensar molt, en aquelles persones que es passen el dia queixant-se de tot i per tot, gent que quan els coneixes millor, són persones que no aporten res, que no fan res i que tot ho justifiquen en que la societat i la vida és una “merda” i que ningú fa res pel seu benestar i per millorar la seva manera i qualitat de viure.
Això també em fa recordar una frase de l’Ex-president nord americà J.F. Kennedy que deia: “No preguntes qué puede hacer tu país por ti… pregunta qué puedes hacer por tu país” D’això va l’actitud de les persones, de posar-hi ganes, esforç, treball i il·lusió o d’esperar que les oportunitats et caiguin del cel i que et vagin bé, encara i que jo en faig un resum més simple i concret, ACTITUD (en majúscules), paraula que acompanyada amb el temps, diferencia les persones de les que tenen una personalitat positiva, a les que no la tenen.
Em passa tot sovint que d’una cosa me’n vaig cap una altra, però si seguim parlant del temps, de com aprofitar-lo i de com de ràpid passa, arribarem a la conclusió de que tot va relacionat i que l’actitud és la millor manera de plantejar la vida per aprofitar el temps i per gaudir d’una vida plena, on aportem coses, les puguem compartim i on trobem continguts i raons per viure en plenitud i sentit. Potser és per això, que he volgut fer aquesta reflexió molt particular i que espero i desitjo que us pugui aportar idees, pensaments i fins i tot algun projecte per dur a terme.
L’altre dia un amic em va dir, “que una persona és feliç quan està en pau amb el seu passat, viu el present i mira el futur amb il·lusió”. Ho vaig trobar molt encertat.
Una última reflexió i que resumeix molt bé sobre el que és important i en que hem de dedicar el temps que tenim:
“Lo más importante en la vida es que lo más importante sea lo más importante”
Víctor Cüppers
Us recomano veure aquesta xerrada al Youtube
Rodamón 