Seitons arrebossats “Bocartes”:

N’hi ha diferents maneres de fer-los, a l’andalusa o la que a mi m’agrada que és a l’asturiana.

Li demanarem al peixater que ens tregui el cap i els budells dels seitons, nosaltres a casa els acabarem de netejar i amb una mica de paciència traurem l’espina i la cua. Un cop nets, els salarem, els passarem per la farina (especial per a peix) i els untarem amb ou, que prèviament haurem batut.

En una paella, hi tirarem força oli d’oliva i l’escalfarem, un cop tinguem l’oli ben calent hi tirarem els seitons i deixarem que la crosta del arrebossat quedi ben daurada, els retirarem de la paella i els posarem a sobre d’un paper de cuina perquè s’escorri l’oli sobrant i cap a taula.

Ràpid, senzill i econòmic, que vagi de gust.

Maridarem aquesta recepta amb un Dotze DO Penedès, que ens aportarà equilibri i no donarà matisos de fruites o acideses no desitjades per aquest plat.

Bon profit i bon vi a taula.

Cloïsses a la marinera (o al Pil-Pil):

Em comenten amics de Donosti, que el Pil-Pil és només pel bacallà i fruit del suc que treu la pell d’aquest peix perquè ajuda a lligar la salsa, però tret que no hi posarem bacallà en aquest plat (tot i que ho podríem fer i combinar-ho), jo us recomano aquesta recepta molt meva, per no barrejar sabors.

Si teniu l’oportunitat de comprar cloïsses de Carril (Galicia), val molt la pena fer-ho i notareu que són molt millors que les d’altres contrades (també el preu és bastant diferent).

Unes hores abans de cuinar-les, les netejarem sota l’aigua de la pica, les deixarem en remull i una mica de sal a la nevera durant un parell d’hores, un cop les traiem, les escorrerem i les deixarem  una estona perquè perdin tota l’aigua i no ens esquitxin un cop les posem a la paella o la cassola.

Primer de tot, tallarem la ceba ben petita i els alls en làmines, ho sofregirem amb oli d’oliva a foc lent fins que agafi aquell color daurat abans no es cremi (també hi podem posar una mica de mantega perquè quedi més cremós), afegirem un got d’aigua amb una cullerada gran de farina ben dissolta i ho deixarem escalfar uns dos minuts, llavors hi tirarem una copa de vi blanc i ho anirem remenant amb una cullera de fusta durant dos minuts més. Un cop tinguem la salsa ben lligada, posarem les cloïsses a dintre el recipient que tenim al foc, fins que veiem les cloïsses ben obertes (uns cinc minuts aprox.). Si en queda alguna sense obrir, millor tirar-la a la deixalla, ja que possiblement no estarà en bones condicions i ens pot espatllar el plat.

Per decorar el plat hi tirarem una mica de julivert ben picat per donar-li una mica de color i recordeu que el més important d’aquesta recepta, és anar remenant sempre la cassola o la paella, perquè la salsa quedi ben lligada.

Per maridar aquesta recepta, us aconsello el Dotze DO Terra Alta, que li dona un punt de fruita i acidesa molt interessant.

Que aprofiti i que ho gaudiu com jo ho he fet.

Arròs de mar i muntanya:

Aquest cop surto del que fins ara he seguit com a criteri per aquest blog i a la recepta d’avui no hi ha res de ràpid ni fàcil de fer, tot i que un cop elaborat el plat, tampoc ens compliquem gaire la vida i val la pena de fer-la pel resultat final. Potser durant el cap de setmana i amb temps per dedicar-li i gaudir-ho.

Començarem per sofregir la ceba i un cop la tinguem daurada hi afegirem una mica de tomàquet natural pelat per donar-hi un toc de color a l’arròs.

En una altra cassola sofregirem amb oli d’oliva la costella de porc i el pollastre, que prèviament haurem tallat en petits daus per a tal efecte. Un cop rostida la carn, afegirem la sèpia durant uns dos o tres minuts i llavors tirarem el pebrot vermell i verd, així com la mongeta verda. Passats uns minuts i quan veiem que la verdura ja agafa la textura que li correspon, hi tirarem l’arròs i deixarem que tot plegat agafi un toc de cocció adequat sense que se’ns cremi i remenant en tot moment.

És llavors quan tirarem el brou dins la mateixa cassola, juntament amb el sofregit de la ceba i tomàquet que hem preparat anteriorment. (dos cullerots de brou per cada tassa d’arròs). En aquest cas i cuinant per a 4 persones, hem tirat 6 tasses d’arròs (de cafè) i 12 cullerots de brou (tots hem repetit i encara n’ha sobrat).

Ho deixarem bullir a mig foc durant uns 20 minuts afegint un polsim de sal, tot vigilant que no ens quedem sense brou durant la cocció i afegint aigua si ens cal, però sense remenar gaire la cassola i mirant que el punt de l’arròs no se’ns passi (podem corregir el punt de sal i la cocció a últim moment)

Si seguim els passos correctament i anem mirant que res es cuini més del que li pertoca, ens sortirà un arròs per llepar-se els dits.

Per maridar aquest plat contundent, us recomano un vi blanc sec i amb un cert grau d’acidesa. Un Dotze DO Alella, neteja molt bé la boca en cada glop i ens deixa gaudir del plat, sense afegir més greixos i untuositat al paladar.

Que vagi de gust !!!

Taglatielle amb salsa “Pesto”:

Potser no cal dir-vos com fer un plat de pasta, però si que us faig menció del que recomanen els entesos en referència a la quantitat d’aigua que s’ha de fer servir per bullir la pasta, fet que evita que es trenqui l’ebullició, que el midó es dissolgui amb més facilitat i que la pasta quedi més solta (important seguir les instruccions del fabricant i el temps de cocció que ens indiquen en el mateix paquet).

Segons varis criteris que podem cercar a les xarxes i en els llibres de cuina, uns diuen que la proporció és d’un litre d’aigua per 100 gr. de pasta, d’altres diuen que dues parts d’aigua per una de pasta i allargant el temps de cocció, però quan he parlat amb diferents amics italians que també els hi agrada aquest plat, tots coincideixen en fer-ho com s’indica en la primera proposta, així que vosaltres mateixos.

Per preparar la salsa “Pesto”, agafarem 80 gr. de formatge Parmesà, 30 gr. de pinyons, 1 gra d’all, 80 gr. d’alfàbrega fresca, 200 gr. d’oli d’oliva i mitja cullereta de sal. Farem servir una batedora per picar-ho i barrejar-ho tot i ja ho tenim.

Un cop tinguem la pasta al “dente”, escorrerem tota l’aigua i en la mateixa olla on hem bullit els tagliatelle, hi afegirem la salsa immediatament i ho remenarem força perquè es reparteixi el “Pesto” de forma homogènia i quedi ben agafada a la pasta.

Per maridar la pasta i també per a les pizzes, us recomano un vi negre suau, que no emmascari l’àpat i que en èpoques de calor, el podem posar en fresc uns minuts abans al frigorífic (sense passar-se, jajaja). A mi m’hi escau molt bé el Dotze DO Conca de Barberà, un vi elaborat amb raïm de Trepat i un cupatge d’un 25% de Garnatxa negra d’aquella terra, fresc, suau i que acompanya molt bé aquests plats.

Que vagi de gust i gaudiu d’aquest plat com jo ho he fet.

Que costava i que costa ara una hipoteca:

L’altre dia vàrem tenir un debat a casa amb uns amics sobre el que costava una hipoteca ara fa 30 anys i el que toca pagar ara a qui es plantegi fer-ho en aquests moments. Està clar que hi ha moltes variables i que moltes dades tenen diferents condicionants o comparatives que són de mal fer, però en aquesta reflexió miraré de ser objectiu i agafar xifres que pugueu consultar al Sr. Google com jo ho he fet i on també he agafat estadístiques contrastades de webs de cert rigor i credibilitat.

Per començar, podem mirar a internet el sou mínim interprofessional que hi havia l’any 1.990, que era d’uns 300 € (50.000 ptes.) i el del 2.020 que és aproximadament d’uns 900 € (150.000 ptes.). Això ja ens dona com a resultat, que aquests valors s’han triplicat en aquests últims 30 anys, tot i que els sous mitjans potser no ho han fet, però cal dir que quan alguns de la meva generació teníem poc més de 20 anys, treballàvem d’aprenents o en tasques poc qualificades i que si hem progressat a les feines i hem aconseguit un millor càrrec dins l’empresa o hem canviat de companyia, en la majoria de casos ha sigut per millorar el nostre sou i per pujar de categoria professional.

Si tenim una mica de memòria (cosa que jo no tinc i que he hagut de recórrer al Sr. Google altre cop), quan la gent de la meva quinta tenia uns 23 anys (fa uns dies d’això) una persona amb un sou mig-baix cobrava unes 100.000 ptes. (600 € d’ara i que era el doble del sou mínim interprofessional en aquells moments). Si afegim que la parella també tenia uns ingressos semblants, es podia mirar i plantejar de comprar un pis d’uns 90 metres quadrats per uns 60.000 € (10.000.000 ptes. un preu de mercat raonable a La Garriga en aquells temps).

També hem de tenir en compte, que el termini màxim que llavors et donava un banc per pagar una hipoteca, era de 15 anys i amb un interès d’un 17% TAE (Deu n’hi do). Actualment aquest mateix contracte es pot fer a 30 anys i a un 2% d’interès (segons el banc i d’altres condicions que abans no eren ven bé iguals). Si això ho traduïm a l’import mensual que es pagava per aquest crèdit, venia a ser un rebut d’uns 550 € (el 90% d’una de les nòmines de la parella) i amb l’altre sou donava per anar pagant les altres despeses; llum, aigua, telèfon, gas, els impostos, el menjar, el cotxe, la benzina, les assegurances, la roba i algun altre càrrec que arribava sempre inesperadament. No us sembla increïble que arribéssim a finals de mes i tot i així, poguéssim anar a fer una pizza de tant en quant amb els amics o marxar de vacances 15 dies a l’estiu ?

Seguint amb la mateixa conversa que vàrem tenir a casa, semblava que el jovent d’avui ho tingués molt més fotut per accedir a una hipoteca i que abans tot era molt més fàcil i menys feixuc, però res més lluny de la realitat i amb alguns matisos (ara els crèdits són a pagar en el doble de temps). Un jove mig qualificat i amb una feina mig digne (que d’això no n’hi ha gaire desgraciadament), pot estar cobrant sobre uns 1.200 € (200.000 ptes.) i una hipoteca d’un pis de característiques similars al cas al que he fet referencia abans, es pot trobar per uns 200.000 € a La Garriga (dades agafades de la pàgina web d’Habitaclia). He utilitzat un simulador d’un banc qualsevol i em surt un rebut d’uns 660 € (gairebé la meitat del sou d’una persona).

L’única diferencia que hi veig de tot plegat, és que abans tenies pagat el pis en 15 anys i ara és en 30, però a nivell de despesa mensual i en relació al sou d’una persona, ja s’han cuidat els mateixos bancs de que ho puguis pagar i fer que sigui més o menys assumible per una parella de joves que  vulguin anar a viure en el seu pis propi.

També vàrem comentar sobre els preus dels lloguers i que per la diferencia de cost que hi havia, no compensava el triar aquesta última opció (això ja passava fa 30 anys), tot i que perquè et donin una hipoteca, hauràs de justificar molt bé els teus ingressos i on treballes, ja que l’estabilitat laboral avui dia, es un bé molt preuat i poc comú, cosa que els bancs també ho saben, ja no volen pisos si no pagues i no tothom ho pot garantir (excepte els funcionaris de l’estat, que aquests tenen la vida laboral i el sou garantits), o si et quedes un pis dels que tenen de les expropiacions de la crisis anterior, llavors si et financen el 100% del crèdit.

I a quina conclusió podem arribar de tot plegat ? Doncs que el rebut de l’hipoteca és més petita que la de fa 30 anys (envers al sou actual i el percentatge que el rebut del crèdit representa sobre aquest sou), que hauràs de pagar durant molts més anys, però que algun dia allò serà teu i que tal i com s’estan plantejant les coses de cara a les pensions del futur, l’opció de comprar segueix sent millor que la de llogar.

Tret d’això, he de reconèixer que ara les feines no són tant estables i que aquesta situació crea bastanta incertesa i angoixa a qui vulgui donar aquest pas, tot i que sempre es pot vendre aquell immoble i que es pot anar de lloguer si les coses no van com un esperava que anessin. O vist d’una altra manera, abans hi havia menys problemes de feina, però la inversió o despesa mensual del crèdit era més gran (percentualment parlant) i que tampoc ho teníem fàcil per arribar a final de mes.

Sortosament i en la majoria de casos, les coses ens han anat força bé a la majoria de gent de la meva generació i tots ja tenim l’hipoteca pagada i hem millorat en la nostra feina i en els nostres ingressos, però cal tenir en compte i de cara al jovent que pugui llegir aquest article, que tampoc ningú ens ho regalat.

Dit això, volia deixar clar que ni tot és negre ni blanc en aquesta vida, que en algunes qüestions les coses han millorat i en d’altres no, però ni abans era tot tant fàcil, ni ara és un tema inaccessible per a les futures generacions, feu els vostres propis números i trèieu les vostres pròpies conclusions, aquesta és la meva reflexió sobre aquest assumpte i no pretenc que tothom hi estigui d’acord.

Tot i que aquests comentaris fan de persona gran i no voldria fer pedagogia d’avi amb les seves “batalletes” de la “puta mili”, penso que abans hi havia més compromís, esforç i ganes de treballar, que en les generacions posteriors i les que venen en el futur.

Ho sento, però algú ho havia de dir (Joan Tardà).

Filets de porc ibèric amb mostassa:

El fil conductor de totes les receptes que vaig penjant en el blog, segueix sent el de plats fàcils de fer i ràpids de cuinar. La proposta d’avui, compleix amb aquests dos preceptes a la perfecció.

Quan anem a comprar els filets, els podem agafar normals o ibèrics que sempre seran més gustosos, un cop a la cuina els posarem dins una safata, els salpebrarem i els hi afegirem un bon raig d’oli d’oliva verge per sobre, tot seguit els untarem de mostassa de Dijon a l’antiga i els deixarem reposar durant unes hores perquè maceri bé la carn.

Escalfarem el forn a 180º i un cop calent, posarem la safata amb els filets que prèviament hem macerat i els deixarem coure entre uns 20 o 30 minuts segons el gruix dels mateixos (10 o 15 minuts per banda), amb un llit d’oli dins el recipient que estem fent servir.

Un cop fora del forn, els tallarem en talls rodons i els hi posarem el suc de la cocció per sobre i cap a taula.

Aprofitant que aquesta tardor està farcida de bolets i que jo en soc un gran apassionat d’aquest aliment tant gustós, fregirem uns rovellons i uns rossinyols, els salarem i els untarem amb oli, all i julivert picat.

Maridarem aquest plat amb un vi negre equilibrat i el Dotze DO Costers del Segre li queda de meravella.

Que vagi de gust i gaudiu d’aquesta fàcil recepta.

Llobarro al forn:

Continuant amb la línia de receptes fàcils de preparar, aquesta d’avui m’ha semblat espectacular i molt adient per un àpat per a quatre comensals de morro fi.

En primer lloc, sofregirem a foc lent (potxar) un parell de cebes de Figueres i unes patates forneres d’uns 5 a 8 mm de gruix en talls rodons (uns 20 minuts aprox.). Moltes vegades passa que està més bo l’acompanyament que el plat principal 😉

Un cop cuites les patates i la ceba, ho posarem tot de llit en el fons d’una safata de vidre apta per a forns i altes temperatures. El llobarro que haurem comprat a la peixateria d’un quilo i mig de pes (per a 4 persones) i que prèviament hem demanat que ens hi treguin les tripes i les escates, el col·locarem a sobre d’aquest llit i li posarem dins un parell d’alls sencers esclafats, una fulla de llorer, farigola, romaní o altres herbes que tinguem per casa i el salarem per dins i per fora. També posarem aquestes herbes i un parell d’alls més dins la safata i regarem el peix amb un bon raig d’oli.

Escalfarem prèviament el forn a uns 180º i si tenim ventilador l’activarem perquè reparteixi bé l’escalfor per tot arreu. Col·locarem la safata a l’interior a mitja alçada i deixarem que es cogui durant uns 25 o 30 minuts. Per comprovar que el llobarro està al punt, mirarem que la pell i l’espina se separin fàcilment de la part carnosa i ja podrem posar el peix i l’acompanyament al plat, et voilà !!!

Per maridar aquest plat, un vi blanc sec, fresquet i amb un toc lleuger de fruita ens anirà molt bé, jo us recomano un Dotze DO Penedès .

A gaudir-lo i a compartir-ho amb la família i amics.

Patates forneres

Ceba de Figueres

A punt de posar al forn

Això té molt bona pinta

Quin bé de Deu, només vàrem deixar la pell i les espines

Rovellons i ceps en diferents versions:

Quan arriba la tardor, sempre ve de gust acompanyar-la d’un bon plat de bolets i en aquesta ocasió us passo dues receptes per preparar un bon plat de rovellons, que els farem al forn o en una paella si us va millor i dues versions més amb ceps, una de cuita i l’altra de crua (carpaccio).

Per preparar els rovellons al forn, netejarem bé els bolets de terra i herbes amb un paper de cuina humit (hi ha que ho fa sota l’aigua de la pica, però llavors agafa massa aigua i perdrem l’essència i el bon gust del bolet) sigui quin sigui. Un cop nets, tallarem una mica el tronc i els posarem a la safata cap per vall. En un altre vol hi posarem oli, all picat i julivert, ho remenarem tot plegat i regarem els rovellons perquè penetri bé dins les làmines del mateix bolet i cap al forn que prèviament haurem escalfat a 200º, els deixarem coure durant 10 minuts i cap al plat.

Si fem els rovellons a la paella, un cop nets (seguint els mateixos passos que a l’anterior recepta), posarem una mica d’oli a la paella, seguidament hi ficarem els bolets que ja veureu com treuen la seva pròpia aigua, afegirem més oli si ens ho demana el mateix bolet i els anirem girant volta i volta, en els últims dos minuts de cocció (passats uns 5 minuts), hi afegirem la sal, l’all picat, pebre negre i el julivert. Per acompanyar qualsevol de les dues propostes de rovellons, a mi m’agrada fer-ho amb una botifarra esparracada fregida amb el mateix oli en el que hem fet els bolets (si és de La Garriga molt millor).

Si el que heu collit al bosc són ceps, us proposo tallar-los en làmines mig gruixudes i marcar-los a la paella fins que agafin aquell color daurat i afegir la sal, pebre negre, all picat i julivert dos minuts abans de treure’ls del foc. Per acompanyar-los i aprofitant la temperatura del mateix cep, hi podem posar un rovell d’ou al centre i un cop servit a taula, els tallarem i remenarem com si fossin uns ous estrellats.

Una altra versió per preparar els ceps, és tallar-los en fines capes com si fos un “carpaccio”, deixar-los macerar en oli, sal i pebre durant unes hores, els guardarem durant una estona a la nevera i llavors els col·locarem directament al plat (crus). Els hi podeu posar uns encenalls de parmesà, sense passar-nos per no matar els gust del bolet que és l’element principal d’aquesta recepta i posar-hi una mica de julivert per donar-hi color al plat. Un altre acompanyament pot ser un fetge d’ànec fregit a baixa temperatura en fines capes sobre el mateix “carpaccio” de cep.

No ser dir-vos quina de les diferents propostes és més bona, però he de reconèixer que per mi els bolets (de tota mena), són un dels millors plats de la tardor.

Per a maridar aquests plats, que millor que un vi negre de cert cos i equilibri, que ens hi anirà de perles, en aquest cas us recomano un Dotze DO Montsant.

Que vagi de gust i que pugueu cuinar totes les opcions que us he presentat.

No parar d’aprendre mai:

Aquest passat divendres 2 d’Octubre del 2020 he iniciat un nou curs, aquest cop sobre la “digitalització de les empreses” i durant 12 setmanes més, aniré intentant entendre de què va aquest tema, el perquè de tot plegat i de veure com trasllado aquests coneixements cap a l’empresa per millorar la manera de donar a conèixer els nostres productes, mirar d’oferir més eines als nostres clients per ajudar-los a vendre i al mateix temps, acostar la nostra marca en un món global, més competitiu i més accessible per a tothom.

Però la reflexió d’avui no era per explicar-vos la meva vida, ni tampoc per avorrir-vos amb un tema que la majoria de gent ha sentit a parlar, tot i que tampoc no sap molt bé de què va això. Del que jo us vull deixar rumiant una estona, és del perquè ens hem de reciclar constantment i del perquè cal no parar d’aprendre en tot moment.

Moltes vegades pensem que un cop ja hem acabat els estudis primaris, secundaris, la carrera o el “master” de torn, ja hem completat el procés educatiu i ara el que cal és rendibilitzar tot el que hem aprés i transformar-ho en diners i tancar aquest període estudiantil per sempre més. Ara i amb uns quants anys més a sobre, he descobert que això no és així i que el coneixement no té edat, que és molt enriquidor i que cal reciclar-te per no quedar fora de context en molts temes i aspectes de la vida. També considero que sempre és un bon moment per aprendre d’altres disciplines i activitats que molts hem volgut conèixer, però que per manca de temps o perquè pensem que ja no és hora, deixem que quedin en aquell racó dels temes que ja no toquen; pintar, tocar un instrument, estudiar art, cuinar o en qualsevol altre camp en el que vulguem créixer i dur a terme.

Recordo que de petit vaig ser un mal estudiant, potser perquè no entenia perquè em podien servir les arrels quadrades o en quina situació utilitzaria les equacions de segon grau (encara ara continuo sense saber en quins moments de la vida faré servir aquests coneixements). Possiblement he estudiat més en els meus últims 10 anys, que el que ho vaig fer quan tocava per obligació, però fins i tot hi ha gent que es sorprèn d’aquest fet. Recordo que en una visita a un museu d’art víking de Noruega vaig presentar un carnet d’estudiant perquè em fessin un descompte a l’entrada i la persona que despatxava els tiquets, al veure les meves canes al cabell, em va preguntar si jo era el mestre, jajaja… Tant estrany és veure a una persona de certa edat estudiant o voler aprendre sobre temes que t’interessen ?

A les empreses passa quelcom semblant, arribes el primer dia amb uns coneixements i et penses que amb allò ja et valdrà per a tota la vida, però no t’adones que el món va canviant, que surten noves eines de treball, noves maneres de fer les coses, i és llavors quan arriba aquell dia que entra una nova persona a l’equip, molt més jove que tu i te n’adones que ve molt més preparada, que utilitza altres coneixements i noves eines que milloren tot allò que tu et pensaves era la millor manera per dur a terme aquella feina. Amb això no vull dir que no s’ha de tenir en compte la maduresa, l’experiència i tots aquells coneixements que no s’aprenen a les escoles i que és el carrer i l’experiència el que t’ho ensenya, però si podem sumar els dos tipus de coneixements molt millor, per això és important reciclar-se, actualitzar-se i mirar d’adaptar-se als nous temps. El meu cunyat Albert sempre deia, menys “marketing” i més “calleting”, i no li faltava raó quan estàvem parlant del món comercial, però si es pogués triar una persona híbrida, millor agafar els dos conceptes, fer un “cocktail” de les dues versions i aprofitar el bagatge i el coneixement que les dues propostes et poden aportar.

Moltes vegades ens deixem portar per les tendències i pel que ens envolta al nostre entorn, però ara que estic gaudint d’aquesta etapa d’aprenentatge, us he de dir que estudiar no és cap pèrdua de temps, que ho has de fer en allò que t’interessi i en la que ens pugui aportar profit, il·lusió i entusiasme. Que conèixer noves eines de treball, compartir-ho amb qui també creu que és interessant seguir creixent i veure els resultats d’aquests coneixements en noves oportunitats de negoci o en una experiència que t’aporta d’altres valors, això no té preu, ni tampoc recompensa tant gratificant, com allò que no coneixies i que ara comprens millor.

Així doncs, aquí us deixo aquesta reflexió per tenir-la en compte i que cada un decideixi si val la pena seguir estudiant i agafar coneixements que ens aportaran redits i nous temaris a descobrir (amb il·lusió).

Salut i a reflexionar-hi una estona (ni que sigui durant 10 minuts). Mai m’ho havia passat tant bé estudiant com fins ara i us convido a fer-ho, ni que sigui per aprendre a plantar enciams a l’hort quan ens jubilem, que per això també calen coneixements.

Amb il·lusió:

Potser aquest títol us recordarà més a un eslògan electoral que feia el President de la Generalitat, el molt Honorable Sr. Artur Mas, però lluny d’aquesta frase que ell utilitzava tot sovint i que els còmics del programa Polònia de TV3 s’encarregaven de parodiar, és una de les essències de la vida més importants i una manera de donar contingut al dia a dia per no caure en les preocupacions i en els problemes quotidians que tots tenim en major o menor mesura.

Ès clar i està més que provat científicament, que el fet d’anar amb un somriure per la vida o amb cara de peix bullit, pot fer que la percepció de qui et veu o escolta, sigui totalment oposada la desitjada. També he de dir que quan una cosa la fas amb il·lusió i tan mateix aquella tasca l’has de compartir i treballar amb d’altres companys o amics, el teu estat d’ànim es torna contagiós i pots fer que els resultats siguin totalment diferents i molt més positius.

Quan parlem d’il·lusió no només parlem d’actitud per fer les coses, segurament i més important si és possible, el tenir una il·lusió per un projecte personal o professional, un viatge, escriure una cançó, preparar una excursió i mil coses més que podem fer al llarg de la nostra vida, ens dona un bon motiu per sortir de la rutina, paraula que quan la sento o escric em posa els cabells de punta, si no fos perquè miro de fugir d’ella i projectes no me’n falten, m’encanta donar contingut a la vida, omplir-la de bons moment i moltes experiències, els problemes ja venen sols i no cal buscar-los.

Llavors sento a dir moltes vegades que no hi ha temps per aquestes “bajanades”, segurament serà la mateixa excusa que faig servir jo quan em diuen que he de fer esport i algú també no para de repetir-me que el temps es troba si un vol i té prou  interès per fer-ho, possiblement per aquest mateix motiu segueixo sense fer esport, jajaja

Fora bromes, si a algú li preocupa la seva rutina diària i té por de començar algun projecte per no tenir clar si aconseguirà els objectius esperats, jo li puc dir amb tota seguretat i experiència personal, que no cal pensar en el Premi Cervantes per començar a escriure, en guanyar el Master d’Augusta per jugar a golf, en la Vendée Globe per treure’s el títol de Patró d’embarcació i portar un veler, pensar en el que dirà el Sr. Parker si et ve de gust elaborar vins segons el teu propi criteri i amb les teves mans o en pujar l’Everest si t’agrada practicar l’excursionisme i gaudeixes de la muntanya, sempre i que facis el que facis, ho facis amb il·lusió (valgui la redundància).

Està clar que no tothom està en condicions ni té les característiques físiques, coneixements o nivell intel·lectual per assolir qualsevol repte que es proposi (jo encara menys), però només per poder canviar d’aires, desconnectar una mica de la feina, conèixer nous amics, cultures, indrets, arts i compartir moments fora de les rutines més comuns en la gran majoria de mortals, ja paga la pena.

Amb il·lusió, perquè sense ella la vida és més avorrida i menys interessant, perquè quan parlem de temps, aquest va passant i ja no tornarà, així que millor començar quan abans millor i que no sigui massa tard per adonar-nos d’aquest fet.

Quan parlem de projectes, està clar que poden ser més ambiciosos o més senzills i de més curta durada, en el meu cas miro de ser objectiu amb ells i de poder-los dur a terme sense haver de que tirar la tovallola (tot i que no passa res si l’has de tirar, tampoc cal obsessionar-se amb allò que no té cap més importància que obrir nous horitzons i coneixements). Recomano començar per qüestions senzilles i de menor compromís o esforç, com quedar amb els amics un cop per setmana, si pot ser en dies laborables i fora de l’horari de feina, no sabeu com va de bé trencar la rutina de la setmana quan saps que has quedat amb ells, per anar a jugar a pàdel, per anar a sopar (aquest és el meu  preferit), per fer un got al bar de la cantonada o el que et vingui més de gust. Només per sortir de la monotonia, per canviar d’aires, per evadir-nos dels problemes quotidians, per desconnectar… molt millor que les drogues, l’alcohol i d’altres substancies perilloses, no cal dir-ho (i ara en grups de 6 com a màxim per culpa de la Covid 19).

He de reconèixer que el Victor Küppers ho fa molt millor que jo i és més guapo, però en una de les seves xerrades que he escoltat recentment en algun Webinar, parlava dels 3 consells que els hi ha donat als seus fills en totes les seves etapes de la vida (ara ja tenen 20 anys): Primer i més important, que siguin bones persones, amb el que tot això comporta i l’amplitud que aquesta frase té de contingut. La segona, que no perdin mai l’alegria, o el que és quelcom semblant, que no perdin l’il·lusió i la tercera i que també dona per un capítol apart i que potser va més enfocat en el món laboral, fer les petites coses de manera extraordinària.

Com a reflexió d’aquest capítol que donaria per molts més fulls, fins i tot per escriure un llibre sencer sobre el tema, avui ho deixo aquí i que cada un en tregui les seves pròpies conclusions. Però abans de tancar la qüestió, us proposo agafar una llibreta i dedicar uns minuts per fer una llista de propòsits, de projectes i d’il·lusions, un cop en tingueu uns quants, haureu de posar-hi ordre, prioritats i començar per un d’ells (us aconsello un de fàcil per no caure en un despropòsit i deixar-ho aquí).

Com diu la cançó d’en Joan Manel Serrat, “mañana puede ser un gran día, plantéatelo así”, i si algú fa aquest esforç i ha decidit quin serà aquest primer petit projecte de futur, em faria molta il·lusió que el compartís amb mi, potser també m’hi apunto.

Per qui no tingui el meu correu particular: nachorodamon@gmail.com

Pdta: Precisament avui he rebut la comanda per engegar el meu nou projecte, vull composar música i a veure que surt de tot plegat (cerqueu més a baix el regal que m’he fet). Tinc la mateixa il·lusió que un nen petit quan estrena sabates noves, jajaja

Que passeu una bona setmana.