Amb il·lusió:

Potser aquest títol us recordarà més a un eslògan electoral que feia el President de la Generalitat, el molt Honorable Sr. Artur Mas, però lluny d’aquesta frase que ell utilitzava tot sovint i que els còmics del programa Polònia de TV3 s’encarregaven de parodiar, és una de les essències de la vida més importants i una manera de donar contingut al dia a dia per no caure en les preocupacions i en els problemes quotidians que tots tenim en major o menor mesura.

Ès clar i està més que provat científicament, que el fet d’anar amb un somriure per la vida o amb cara de peix bullit, pot fer que la percepció de qui et veu o escolta, sigui totalment oposada la desitjada. També he de dir que quan una cosa la fas amb il·lusió i tan mateix aquella tasca l’has de compartir i treballar amb d’altres companys o amics, el teu estat d’ànim es torna contagiós i pots fer que els resultats siguin totalment diferents i molt més positius.

Quan parlem d’il·lusió no només parlem d’actitud per fer les coses, segurament i més important si és possible, el tenir una il·lusió per un projecte personal o professional, un viatge, escriure una cançó, preparar una excursió i mil coses més que podem fer al llarg de la nostra vida, ens dona un bon motiu per sortir de la rutina, paraula que quan la sento o escric em posa els cabells de punta, si no fos perquè miro de fugir d’ella i projectes no me’n falten, m’encanta donar contingut a la vida, omplir-la de bons moment i moltes experiències, els problemes ja venen sols i no cal buscar-los.

Llavors sento a dir moltes vegades que no hi ha temps per aquestes “bajanades”, segurament serà la mateixa excusa que faig servir jo quan em diuen que he de fer esport i algú també no para de repetir-me que el temps es troba si un vol i té prou  interès per fer-ho, possiblement per aquest mateix motiu segueixo sense fer esport, jajaja

Fora bromes, si a algú li preocupa la seva rutina diària i té por de començar algun projecte per no tenir clar si aconseguirà els objectius esperats, jo li puc dir amb tota seguretat i experiència personal, que no cal pensar en el Premi Cervantes per començar a escriure, en guanyar el Master d’Augusta per jugar a golf, en la Vendée Globe per treure’s el títol de Patró d’embarcació i portar un veler, pensar en el que dirà el Sr. Parker si et ve de gust elaborar vins segons el teu propi criteri i amb les teves mans o en pujar l’Everest si t’agrada practicar l’excursionisme i gaudeixes de la muntanya, sempre i que facis el que facis, ho facis amb il·lusió (valgui la redundància).

Està clar que no tothom està en condicions ni té les característiques físiques, coneixements o nivell intel·lectual per assolir qualsevol repte que es proposi (jo encara menys), però només per poder canviar d’aires, desconnectar una mica de la feina, conèixer nous amics, cultures, indrets, arts i compartir moments fora de les rutines més comuns en la gran majoria de mortals, ja paga la pena.

Amb il·lusió, perquè sense ella la vida és més avorrida i menys interessant, perquè quan parlem de temps, aquest va passant i ja no tornarà, així que millor començar quan abans millor i que no sigui massa tard per adonar-nos d’aquest fet.

Quan parlem de projectes, està clar que poden ser més ambiciosos o més senzills i de més curta durada, en el meu cas miro de ser objectiu amb ells i de poder-los dur a terme sense haver de que tirar la tovallola (tot i que no passa res si l’has de tirar, tampoc cal obsessionar-se amb allò que no té cap més importància que obrir nous horitzons i coneixements). Recomano començar per qüestions senzilles i de menor compromís o esforç, com quedar amb els amics un cop per setmana, si pot ser en dies laborables i fora de l’horari de feina, no sabeu com va de bé trencar la rutina de la setmana quan saps que has quedat amb ells, per anar a jugar a pàdel, per anar a sopar (aquest és el meu  preferit), per fer un got al bar de la cantonada o el que et vingui més de gust. Només per sortir de la monotonia, per canviar d’aires, per evadir-nos dels problemes quotidians, per desconnectar… molt millor que les drogues, l’alcohol i d’altres substancies perilloses, no cal dir-ho (i ara en grups de 6 com a màxim per culpa de la Covid 19).

He de reconèixer que el Victor Küppers ho fa molt millor que jo i és més guapo, però en una de les seves xerrades que he escoltat recentment en algun Webinar, parlava dels 3 consells que els hi ha donat als seus fills en totes les seves etapes de la vida (ara ja tenen 20 anys): Primer i més important, que siguin bones persones, amb el que tot això comporta i l’amplitud que aquesta frase té de contingut. La segona, que no perdin mai l’alegria, o el que és quelcom semblant, que no perdin l’il·lusió i la tercera i que també dona per un capítol apart i que potser va més enfocat en el món laboral, fer les petites coses de manera extraordinària.

Com a reflexió d’aquest capítol que donaria per molts més fulls, fins i tot per escriure un llibre sencer sobre el tema, avui ho deixo aquí i que cada un en tregui les seves pròpies conclusions. Però abans de tancar la qüestió, us proposo agafar una llibreta i dedicar uns minuts per fer una llista de propòsits, de projectes i d’il·lusions, un cop en tingueu uns quants, haureu de posar-hi ordre, prioritats i començar per un d’ells (us aconsello un de fàcil per no caure en un despropòsit i deixar-ho aquí).

Com diu la cançó d’en Joan Manel Serrat, “mañana puede ser un gran día, plantéatelo así”, i si algú fa aquest esforç i ha decidit quin serà aquest primer petit projecte de futur, em faria molta il·lusió que el compartís amb mi, potser també m’hi apunto.

Per qui no tingui el meu correu particular: nachorodamon@gmail.com

Pdta: Precisament avui he rebut la comanda per engegar el meu nou projecte, vull composar música i a veure que surt de tot plegat (cerqueu més a baix el regal que m’he fet). Tinc la mateixa il·lusió que un nen petit quan estrena sabates noves, jajaja

Que passeu una bona setmana.

Oda al paper de wàter

Bonica i curiosa reflexió aquesta d’avui. L’altre dia vaig llegir que cada cop que anàvem a defecar, gastàvem de mitjana uns 8 talls del rotllo de paper de wàter, això sense comptar el que agafes a vegades per netejar la tapa del sanitari si la persona que ha passat abans no tenia gaire punteria, per mocar-te o per enllustrar les sabates entre d’altres utilitats que té aquest paper (en el cas de les dones serà més, ja que també l’utilitzen per orinar o per desmaquillar-se).

Em va crear curiositat i vaig mesurar quan fa cada tall d’aquest paper (12 cm) i ho vaig multiplicar pels 8 talls que indica l’estadística i em surt gaire bé un metre per dia (96 cm). Vaig fer aquest càlcul tenint en compte que lo habitual i més sa, és anar a fer aquesta funció fisiològica un cop al dia i que podem tenir ocasionalment alguna setmana de gastroenteritis i que això podria trencar la mitjana, però que no entraria dintre de lo que és el més comú i quotidià.

Ja posats a investigar, vaig voler saber quants metres té un rotllo de paper de wàter i després de consultar varies pàgines que parlàvem sobre l’assumpte, em vaig quedar amb aquesta per la seva metodologia de càlcul. 

https://www.microsiervos.com/archivo/matematicas/calcular-longitud-rollo-papel-higienico.html

El resultat d’aquesta investigació i suposo que dependrà d’altres paràmetres i segons la marca del producte, em surten uns 23 metres per rotllo aproximadament.

Continuant amb aquest curiós estudi, vaig calcular els metres que consumim cada home al llarg de l’any, i el resultat final és de 350 metres o el que és el mateix, uns 15 rotllos per any.

També vaig quantificar el cost que això representava, i vaig cercar una oferta del Carrefour en la que hi van 32 rotllos per bossa a 9,85 €, que això representa uns 0,30 € per rotllo, és a dir, un cost anual de 4,5 € per any i persona, no us sembla molt poc ?

Anant més enllà i cada cop més encuriosit pel tema, vaig mirar quants rotllos, metres i cost de paper de wàter consumirem al llarg de la nostra vida, prenent com a mesura d’edat mitjana uns 80 anys, el resultat final és de 1.200 rotllos o 27.600 metres  (podríem fer una filera de paper des de Barcelona a Castelló de la Plana), a un cost total de 360 € destinats a tal l’efecte (agafant el preu d’ara).

Sobre els diferents models que el mercat ens ofereix en base a aquest mateix article i en les seves variades opcions, el món és infinit i divers: D’una o dues capes, de colors, amb imatges de Disney o d’altres motius, amb olor a menta, més fi, més rugós, més sedós i així fins a més de 100 optatives increïbles i que desconeixia (mereix un capítol apart, que miraré de desenvolupar i concretar un altre dia)

Per acabar amb aquesta reflexió i sense voler avorrir-vos més sobre aquest tema, us deixo un vídeo de “La Trinca” que parla sobre aquest fantàstic i pràctic invent.

Pdta. Pels que tingueu una certa edat com jo, recordareu perfectament aquesta cançó i fins i tot la cantareu.

Risotto de bolets:

Ja ha arribat la tardor i també l’època de collir bolets, és per això que avui cuinarem un plat de temporada i que espero us agradi a tots.

Per començar triarem i tallarem els bolets que hem trobat al bosc o si ho volem fer més fàcil, anirem al supermercat i agafarem els que trobem a la prestatgeria, jo soc partidari d’agafar uns 200 gr. de xampinyons frescos, ceps, pinetells o rossinyols.

En primer lloc, posarem a escalfar oli d’oliva en una olla i sofregirem una ceba de Figueres tallada en trossos petits, afegirem un polsim de sal i remenarem durant cinc minuts amb una cullera de fusta a foc mig, llavors hi posarem els bolets i ho deixarem coure cinc minuts més.

Un cop passat aquest temps, tirarem l’arròs (uns 400 gr.) i no deixarem de remoure durant un minut, moment en que afegirem mitja copa de vi blanc, que ens donarà l’acidesa que necessita aquest plat i deixarem que l’arròs el vagi xuclant, punt en el que posarem el brou de gallina o aigua i pastilles d’Avecrem (solució aquesta última una mica “cutre”). Poc a poc i deixant que surti el midó dels grans i sense parar de remenar, anirem afegint varies vegades més, cullerots de brou i deixarem que l’arròs el vagi absorbint durant uns 15 o 20 minuts, temps en el que ja hauria d’estar al “dente” i moment en el que pararem el foc.

Un cop fora de la cuina (important), afegirem mantega i formatge parmesà ratllat al gust del consumidor i sense deixar de remenar, mirarem que tots els ingredients quedin ben integrats al plat i que l’arròs ens quedi força cremós.

El secret d’aquest plat, és no deixar de remenar durant tot el seu procés i afegir el brou amb el cullerot poc a poc i anar-ne tirant més quan l’arròs ens ho demani.

Per maridar aquest plat, podem fer-ho amb un vi blanc amb cos i aromes com el Dotze DO Terra Alta o un vi negre suau, com el Dotze DO Conca de Barberà (que per qui l’hi agradi el vi negre fresc, aquest últim ens permet posar-lo a la nevera uns minuts abans de servir el plat a taula).

Salut i bona cuina.

Manca de rigor periodístic

S’ha acabat el periodisme d’investigació on es contrastaven les dades i les fonts de la informació, ara es premia més el morbo, les “fake news” o qualsevol història increïble, que tot i que sigui dubtosa des del primer moment, fa bullir l’olla a les xarxes socials i aconsegueix que tothom en parli. 

També és veritat que les diferents crisis dels últims anys han fet desaparèixer el pressupost per destinar recursos a l’hora de fer aquesta feina d’investigació, i que ara s’utilitza al periodista “freelance” que cobra a tant per article i que amb prou feines li surt un sou per arribar a finals de mes. La qüestió és omplir pàgines a qualsevol preu i aconseguir seguidors i publicitat segons el que demanda i fixa el mercat. 

Fent un parèntesis sobre el rigor del periodisme, no fa gaire vaig llegir, que una agencia americana que només parlava de bones notícies havia tancat el negoci per manca de seguidors. No us sorprèn una mica ? Això vol dir que només volem llegir i escoltar males notícies ? Quin futur ens espera quan la societat es del·laïta, es fustiga i es sodomitza amb aquest tipus d’articles ? Què vol la gent ? Doncs suposo que dependrà del nivell cultural i educatiu de cadascú, entre d’altres aspectes, de si volen veure moltes desgracies per sentir-se menys desgraciat o si els hi agrada fer “safareig” dels problemes dels altres i pensar que ja els hi està bé. Seria un tema perquè algun sociòleg o un psiquiatre ens ho expliqués i ho vulgues compartir com a reflexió en aquest mateix blog

En un dels capítols del llibre “Taula i barra” de Quim Monzó i on parlava dels premis gastronòmics, comentava sobre un crític reconegut d’aquest sector, que es va inventar un restaurant fals a Milà “L’intrèpid” (podeu trobar la notícia a les xarxes). Va crear una pàgina web, una carta rocambolesca, un celler amb més de 2.000 referencies de vins, una llista de comentaris de seguidors ficticis i es va presentar als premis de l’excel·lència que concedeix la més que venerada i “reputada” revista “Wine Spectator”, pagant això si, 250 $ que es cobra a qualsevol restaurant per optar al premi. Quina és la sorpresa quan al restaurant li donen un d’aquests prestigiosos reconeixements i ningú de la revista havia visitat el local i tampoc va comprovar ni tant sols si existia. La descoberta del frau i la poca rigorositat de la revista, apart de fer baixar la seva audiència, ens va fer veure a tothom com de fàcil és inventar-se una història i de la poca confiança i credibilitat que ens dona el periodisme actual. 

Així doncs i com a resum d’aquesta reflexió, anem en compte amb el que llegim i escoltem en els diferents medis, contrastem la notícia amb d’altres mitjans i siguem conscients amb la ideologia i els interessos d’aquestes fonts, si no ens volem deixar dur per la manipulació i els enganys que alguns ens volen fer veure, siguem rigorosos amb tot plegat o millor no perdem el temps amb aquestes informacions i visquem més la vida i amb més intensitat. 

Com diuen aquells de Coldplay “Everyday life” i no ens deixem enganyar.

Sopa de meló amb menta:

Aquesta recepta si que és fàcil, fàcil, però que molt fàcil, jejeje

N’hi ha que s’ho prenen com a entrant i d’altres com a postres. En el meu cas l’he preparada com a unes postres lleugeres, per després d’un àpat pesat i que fa tirar avall i millora la digestió.

Agafarem un meló sencer (temporada d’estiu), treurem les llavors, l’escorça i el tallarem a daus (guardarem un tros per fer unes boles i decorar la copa), el passem pel “túrmix”, afegirem un iogurt natural, un bon raig d’oli, sal i cinc o sis fulles de menta, i ho tornarem a batre fins que quedi una fina capa d’escuma a la part de dalt.

Abans de guardar-ho a la nevera, el tastarem per corregir de sal o afegir més menta (segons el gust de cada un). Millor tenir-ho tot un matí o una tarda dins el frigorífic, si volem que sigui fresc i més dens.

Si volem fer una sopa com a entrant, el guardarem en un bol i el taparem amb paper film de cuina. Si ho volem com a postres, ho posarem dins unes copes (amb les de Martini queden prou xules)

Un cop ho vulguem servir, hi afegirem unes boles de meló que prèviament haurem fet amb un estri especial per aquesta funció, o ho mirarem de fer amb una cullereta de postres i una mica de paciencia, ho decorarem amb unes fulles fresques de menta senceres i “et voila”…

En aquest cas, el maridatge el farem amb un Dotze DO Cava

Pdta. D’un meló, en surten 6 o 8 racions segons la copa

Sonsos fregits :

Aquest plat d’estiu i que necessitem que sigui la temporada per trobar aquest peix al mercat, no te gaire historia i sembla d’allò més fàcil de fer, però com en totes les coses, necessita d’un parell de consells perquè surti com Deu mana.

En primer lloc, que el peix sigui ben fresc i brilli molt (no més llargs d’uns quatre o cinc centímetres). Un cop a la cuina de casa, els esbandirem amb l’aigua de l’aixeta i ho escorrerem bé perquè la farina s’hi enganxi sense problemes.

Un dels trucs més importants d’aquest plat, és posar els sonsos dins una bossa de plàstic i anar-hi posant farina en petites proporcions, moure la bossa i anar veien que la farina (especial per peix), es vagi agafant als sonsos i continuar afegint més farina, fins que veiem que la pell del peixet ja no absorbeix més (si en posem massa, començarà a fer grumolls).

Escalfar la paella amb força oli d’oliva (com per fregir patates), salarem els sonsos i els tirarem quan l’oli sigui ben calent. Amb una espàtula anirem girant el peix i quan veiem que ja estan ben cruixents, els retirarem del recipient i els posarem sobre un paper de cuina per treure tot l’oli sobrant, repetir l’operació tantes vegades com la quantitat que vulguem fer ens ho demani i cap al plat.

Plat de temporada, fàcil de fer i que a tothom agrada.

Maridem-ho amb un vi blanc sec com el Dotze DO Alella i com entrant o aperitiu, segur que triomfareu.

Salut i von vi a taula

Pollastre amb panses i pinyons:

El pollastre m’agrada de totes les maneres, a l’ast, a la planxa, a la brasa, arrebossat, al forn i particularment el tros del pit. 

Possiblement aquest és un dels primers plats que vaig aprendre a cuinar, fora dels ous ferrats, la truita a la francesa o els espaguetis. També fora cert que és el que més vegades he preparat quan han vingut amics a casa al llarg dels anys, però tant si ho feu amb pollastre, com si és una llonça de porc o filet, sempre és un plat que agrada gairebé a tothom i molt fàcil de fer. 

En primer lloc passarem per la planxa el pit de pollastre, que anteriorment haurem laminat en fins talls transversals i un cop cuit el retirarem del recipient. 

Llavors afegirem una mica d’oli al suc de la mateixa cocció del pollastre i un cop calent hi tirarem les panses de Corint a mitja temperatura, veureu mentre aneu remenant amb un estri de fusta, que les panses es van inflant i que agafen una forma arrodonida. Abans no siguin totes inflades, hi tirarem els pinyons perquè es daurin sense passar-se mentre acaben de rostir-se les panses. És llavors quan hi afegirem la crema de llet i deixarem que arrenqui el bull, moment que tornarem a posar el pit de pollastre dins la paella o recipient i deixarem que s’impregni del suc i torni a agafar temperatura. 

Les proporcions de panses i pinyons són al gust del cuiner, i jo acostumo a ser força generós. Pel que fa a la crema de llet, m’agrada que n’hi hagi poca i la salsa no quedi massa líquida, però com ja he comentat en d’altres receptes que he penjat en el blog, cada un ha de trobar el seu punt. 

Maridarem aquest plat amb un vi negre suau com el Dotze DO Conca de Barberà o un vi més equilibrat, com podria ser el Dotze DO Costers del Segre. 

Que vagi de gust i que ho acompanyeu d’un bon vi a taula

Filet estil Roca

Possiblement el plat estrella de les carns i que tothom que ho prova aplaudeix i es desfà en elogis i ganes de menjar-ne més.

La matèria prima és essencial com en tots els plats que ja hem cuinat a les anteriors receptes, per això cal anar a una bona carnisseria de confiança, agafarem un bon filet de 1,5 Kg i el col·locarem en un recipient prou gran per treballar-hi bé, l’untarem generosament d’oli verge, amb força sal i pebre negre, el taparem amb un film i el deixarem reposar una nit dins la nevera, l’endemà el girarem i el deixarem unes 5 o 6 hores més altre cop dins el frigorífic macerant.

A l’hora de cuinar-lo, encendrem el forn (a dalt i a baix) a 250º, posarem la carn en un recipient apte pel forn i retirarem l’oli amb el que l’hem macerat, el deixarem coure uns 30 minuts, llavors li donarem la volta al filet i posarem l’oli que teníem reservat uns altres 20 o 25 minuts, mirant que no es faci massa.

Un cop fora del forn, el tallarem en fins talls i l’acompanyarem de verduretes, bolets saltejats, prunes, ceba confitada, carxofes o puré de patates (amb patates a la “parmentier” també queda bé, però porta més feina), l’acompanyament és al gust del consumidor, així que vosaltres mateixos.

Si hem guardat una mica del suc i l’oli amb el que hem cuit la carn, l’escalfarem i el tirarem per sobre a últim moment i així conservem la temperatura de la carn i l’hi acabarem de donar el toc final.

Espero que algú de vosaltres quan el faci, m’expliqui com l’hi ha quedat i si exagero quan dic que és un plat de cinc estrelles.

Per maridar aquesta carn us recomano un vi negre equilibrat, en el que no li manqui ni sobri res, un Dotze DO Costers del Segre o un Dotze DO Pla de Bages, li queda que ni pintat

Bon profit i que vagi de gust

Fideuà (per a 6 persones):

Fàcil de preparar i que ve molt de gust a l’estiu amb un vi blanc ben fresquet.

Moltes vegades i llegint receptes de cuiners o reportatges gastronòmics, et trobes que porten tants ingredients o que no tens tants condiments a casa, que decideixes no preparar aquell plat per tot el que has d’anar a comprar. Això no passa amb la fideuà, ja que només necessites els fideus (jo agafo paquets de 500 gr. del número 1), unes 10 o 12 gambes (a poder ser de Palamós), un parell de sèpies maques i 1 litre de brou de peix (els que venen preparats surten prou bé).

Començarem per posar oli a la paella per rostir volta i volta les gambes juntament amb 3 grans d’all, les retirarem i amb el mateix oli fregirem la sèpia que prèviament haurem tallat en trossets petits (acostuma a esquitxar una mica, així que si teniu una tapa molt millor), un cop rossa i cuita la retirarem (també els alls).

Amb el mateix suc de la sèpia i l’oli de les gambes daurarem els fideus (sense passar-nos). És llavors que tirarem el brou de peix i deixarem que els fideus es beguin tot el caldo. Quan els fideus comencin a treure les seves puntes per sobre el brou hi tirarem la sèpia i a última hora les gambes. No cal que us digui el temps, ja que quan ja no quedi líquid pararem el foc i si voleu, ho tapeu amb un drap o amb paper de cuina perquè els fideus es posin drets. Important la proporció de 500 gr. de fideus per un litre de brou (no falla mai).

Una amanida al vostre gust de primer i després la fideuà, fàcil de preparar i èxit assegurat.

Per acompanyar els fideus, us aconsello un vi de raïm Pansa Blanca que és molt sec i neteja molt bé la boca per tornar a gaudir del plat, Dotze DO Alella per descomptat, je,je,je…

Ratatouille

Que si massa plats de carn, que si estem en plena operació bikini, que volem quelcom més lleuger, jajaja. Doncs aquí teniu una recepta boníssima, lleugera i amb una presentació que deixareu als vostres convidats bocabadats.

En primer lloc col·locarem en una safata rodona, un llit de tomàquet fregit fins cobrir el fons del recipient, a continuació tallarem les verdures en talls rodons i les disposarem sempre en el mateix ordre fins omplir la safata (carbassó, albergínia i  tomàquets de pera) i entre mig de la verdura hi posarem formatge “feta”.

Llavors prepararem una barreja d’oli d’oliva, amb una mica de vinagre (poquet), sal, pebre, romaní i farigola (ja sabeu per altres plats, que jo a tot arreu hi poso orenga, però això va al gust del consumidor). Ho remenarem bé i amb un pinzell o una cullera, pintarem tota la superfície de les verdures.

Taparem la safata amb paper d’alumini al forn a 180º C. durant una hora i passat aquest temps, retirarem la coberta i el tornarem a deixar entre 20 i 30 minuts més al forn, vigilant que no es cremi.

Per maridar aquesta recepta, us recomano un vi negre suau, com un Dotze DO Conca de Barberà amb raïm de Trepat i Garnatxa o un Dotze DO Pla de Bages, que porta Mandó i Garnatxa negra (aquest últim una mica més intens).

Només de veure la foto del plat, ja em tornen a venir ganes de repetir-lo.

Bon profit i bon vi a taula